Tú, tú, tú, tú, tú.
Si ho lliges molt de pressa, sembla una màkina d'eixes q conecten per a vore les pulsacions del cor.
Podria parlar de moltes coses huí. Anava aparlar d'una xica estornudant i d'una altra q vagava perduda per l'avinguda. D'una parella de indios q m'he creuat dos vegades o d'una mirada a l'autobus q semblava significar moltes coses. D'un xiket amb la seua lògica innocent. De com la ciutat és càlida quan deuria ser freda i de q la lluna no es veu perque ha baixat per fer-me d'ombra tota la nit.
Però sols faig q donar-li voltes a tots. A tú. I m'agradaria q amb una mirada als ulls em digueren q estaven buscant-me a mi.
Una finestreta s'obri al meu cap i m'asome: Hola, hi ha algú ahí fora? Però, no, no hi ha ningú. I cada vegada em sent més sola però no puc fer res per evitar-ho.
