lunes, 21 de diciembre de 2009

Bufeu-se


Odie els nadals. Hi haurà moltíssima gent que dirà, jo també. Però és que a mi no m'han agradat mai, ni quan era xicoteta. M'agradaven els regals, per suposat, com a tots els xiquets del món.Però el Nadal? Gens. No entenc perque s'ha de seguir cel.lebrant aquest tipus de festes tan públicament. No seria més normal en aquestos temps que corren, que cadascú cel.lebrara la festa que vullguera. Però no, si ets d'una religió com la catòlica que va sumir a l'ésser humà en una era d'oscuritat que avuí encara fa ombra tens totes les festes del món. I qué més dóna que aquesta festa fora furtada ja d'avantpassats, qué més dóna, si ningú creu en res ja, si és la festa més automàtica del món, amb més protocols i tradicions: que si ves a sopar a ca la mare, a ca la iaia, a ca'l sogre, a ca la sogra, a ca la mare del sogre, a ca la mare de la sogra, ... No sé kin déu estarà content amb aquesta devoció però si és la cel.lebració el que manté vius als deus (al menys als d'American Gods, de Neil Gaiman), estarà fent l'agost amb els nostres nadals.
És que a mi el que no m'agrada del Nadal és que tens que quedar per collons amb tots, els que et cauen bé i els que no, els que t'iporten i els que no, per eixa puta mania que tenim les persones de crear llaços on no existeixen. I tot per culpa de que pensem que la racionalitat està unida a crear un nucli familiar. Jo pense que això ens fa dèbils, però ja ho divagaré un altre dia. Ale anem tots anem, i bufeu-se, bufeu-se molt, que això sempre ajuda a superar qualsevol sopar o dinar.

miércoles, 16 de diciembre de 2009

Pere i el llop


No fotes que no has escoltat parlar mai de Pere i el llop, doncs a mi em van criar amb històries com eixa. Que creus que als temps que corren no es pot aplicar? Donc mira, et ficaré un exemple molt fàcil:
Hi havia una vegada una dona que li trucava per telèfon al seu fill toooooots els dies per preguntar-li trivialitats i contar-li coses per les que ell no mostrava el més mínim interés. I va i aplega un dia en que el telefon mòbil del seu fill es trenca (o el trenca ell, fart d'aquesta vida). I la dona comença a trucar-li a la nóvia del seu fill. Fins a 5 trucades en una hora és capaç de fer-li. És clar que la nora, no molt amiga de les cridaes telefòniques trivials, no li'n agafa ni una d'elles. Ja li'n ha agafat prou abans i sap que si cedeix ací la ficarà a la seua llista de cridaes telefòniques diaries. No, no,no. Vet aquí que la dona davant la negativa dels dos a parlar amb ells s'enfila cap a la feïna del seu fill per a pegar-li un bon ascardusó a aquest. I es troba ella amb una xica menudeta que li diu que deixe tranquila a la seua nora i amb el seu fill que li remuga per pesada. Ai, mare, és que si es mor algú de la familia no s'entereu. No, que va, com que no exiteixen els sms ni altres formes de parlar amb la gent. Que segur que m'he vist més rodejada de morts que la meua sogra i mai de la vida he dixat d'enterar-me d'alguna. Tornem a Pere i el llop, no? Si truques i truques i truques per trivialitats, el dia que vinga el llop te se menjarà.

lunes, 14 de diciembre de 2009

Ja m'ensenye a anar al bàter


I jo aplegue a la porta i l'obric després d'una hora pensant qué pot haver al meu armari que siga impermeable, calnetet i no em faja pareixer o un súperceba o un súpermandonguilla d'abaejo. Bé, aplegue i obric la porta. Una bufada de vent gèlid em congela la cara i hasta els pels de la figa. I ella se senta i prou. SENTADAAAAA! I amb més art que quan li dones l'ordre de sentar-se. I em mira i arrupix els ulls com dient: D'ací no em mou ni una mascletà de falles. Jo ja m'ensenye a pixar al bàter si això, eh? I jo: Vale? Foska? Nem! I em mira. I la sesió de mirades continua deu minuts més, fins que tanque la porta després d'arrancar els meus dits d'ella. Quan aplegue al menjador ella ja s'ha tombat al seu sofà i s'ha arrupit com una boleta menudeta (i això q'és un especímen de 30 kilos que plantada fa 1'70 casi). Alça els ulls i puc migvore a la seua mirada una riseta de xiketa mimada: D'ací una horeta i això et faré el paripé per a baixar, no et fiques cómoda.
Mala Pécora roïn, ja t'apanyaré jo a tu.

miércoles, 9 de diciembre de 2009

ENGANY


Per què continues preguntant-me que què pense. No te'n adones que non t'ho vull contar? Que pense en tot menys en tu, que pense en tots menys en tu, que necesite que algu em torne a fer sentir viva i que em faja cridar com sempre he cridat. Que açò s'ha acabat com tot s'acaba a la meua vida, que pot ser siga una llàstima però potser no. Si no acabe amb açò prompte vaig a tornar-me boja o vaig a desdoblar-me en dues jo. I sé que seria capaç d'una cosa i de l'altra, puc viure en dos mons diferents i que ambdos siguen tan correctes que ningun sàpiga de l'existència de l'altre. Potse si me'n vaig a pasetjar sol.lucione alguna cosa. Potser les coses es solucionen sols enganyant-se a una mateixa.

viernes, 27 de noviembre de 2009

Foska


Paciència amb mi infinita, amor amb mi infinit. Encara no m'ha pogut decpcionar amb cap cosa. Encara recorde cuan va començar a caminar, quan va lladrar per primera vegada. Em plena el cor cada vegada que recolza el cap sobre la meua cama o quan surt a la porta a rebre'm. És meravellós el sentiment que desperta el que sempre estiga disposada a jugar amb tu o a acompanyar-te fins el fi del món. No puc parar de riure'm de com pega voltes sobre el sofa mentre dorm, encara que ho haja fet sempre. Sols amb mirar-la als ulls ja estic bé i no crec que m'avorrisca mai de mirar-la als ulls, és simplement fantàstic que els nostres camins es creuaren fa quatre anys, que donara la casualitat, a més, que nasquera el mateix dia que jo, que siga tan blanca i tinga un cor tan pur.
Tot i que li vaig ficar Foska, ella mateixa no ha deixa't mai que el seu nom signifique el que és ella.

viernes, 6 de noviembre de 2009

Poc a poc


No sé com et puc trobar tant a faltar.
Uns dies poden ser molt de temps. I creia que ho estava superant, poc a poc. Però no, sempre he sigut un poc somiadora. I sempre m'han fet molta gràcia els romàntics, els que creuen que l'amor és per a sempre, els que pensen que el camí de la persona indicada es creuarà amb el seu, perque així és com funciona el destí...
I què passa quan no hi ha una sola? Qué passa quan tot el que vols donar no ho vols fer a una persona sola? No és normal això? Ho pregunte perque sempre he tingut eixe dubte. Sóc jo la rara? És necesari passar tota la vida amb algú?, és veritat que existeix l'amor etern o l'amor fins la mort o tota eixa idea romàntica de l'amor?
L'amor no existeix. Enamorar-se d'algú és finit. Les persones ens ensenyen moltes coses, però aplega un punt en que un es queda on està perque se sent comode i l'altre pot ser vol continuar més endavant. És per això que l'amor fa mal? Si vegérem que realment no hi ha sols dos persones en el món si no mil milions, no ens doldria menys qualsevol final? No importa l'edat, no importa el lloc, sempre hi ha mil persones al teu voltant. Però no, ens empenyem en crear grups reduits de persones perque creguem que així som més forts.
I tindre la valentia i el coratge per anar-te'n no és gens fàcil. Creure que hi ha una persona que en aquest moment t'aporta més que amb qui estàs ara està mal? Creure que pots reventar-li la vida a algú és molt perillós, fa mal sols pensar-ho.
Preferixc estar fent-me jo mal que fer-li'l a un altre. M'he queda't estancada ací i m'estic podrint poc a poc.
Però me'n sortiré, me'n aniré. Cada cop queda menys. Poc a poc, aniré fugint-me'n, poc a poc.

miércoles, 4 de noviembre de 2009

Els nebots de la meua veïna


Avuí comence aquest blog perque tinc la necesitat de soltar energia per algún lloc. I sempre m'ha resultat molt fàcil evadir-me escrivint. Els nebots de la meua veïna són huí a sa casa i són xiquets maleducats i engorrosos com estàn resultant ser quasi tots els xiquets d'avuí en dia. No sé qui em deia l'altre dia que deuria haver un manual o una assignatura a l'escola que fora per ensenyar-nos a ser pares. A molts els faria falta. Sobre tot a aquells pares o tietes o qui siga, que estàn toooooot el dia amb els xiquets i sols els fan cas quan criden, es barallen o ploren. No ho dic pels que no tenen temps o treballen massa, eixos ja tenen prou en sobreviure. Però aquestes dos "melgues" que estàn fent-se el cafenet mentre parlen de gent que sols elles coneixen (males putes les parets que són de rejola del 4) podrien fixar-se un poc més en els xiquets en compte de cridar-los.....Ah, no vull seguir parlant d'açò, és tan frustrant, m'agradaria tantíssim poder dir-lo-s'ho a la cara. Tinc tantes ganes de cridar jo també i de dir-li que el nom del seu nebot és ALEJANDRO I NO "MALO".
Cada vegada tinc més clar que no vull tindre xiquets, seré poreguita o el que vullgueu, però no vull passar per ahí i admire moltíssim als que ho intenten i no moren en l'intent.