La veritat és q en este poble s'està molt agust, molt trankilet. He baixat al carrer creguent q em moriria de fred, i no. Al obrir la porta m'ha plenat un olor a verd banyat per la rosà que m'he hiperventilat per un moment i tot. Els meus pulmons no s'ha reacostumat encar. I això q a aquest aire encara li queda molt de camí per ser tan sa com el d ela mua terreta.
Mentre caminava els olors han anat canviant, d'ixe verd olorós al dels arbres aquestos que fan boles punxonoses que si les trenquen són peludes. Tenen un olor sec, de fusta, sembla que estigues respirant espores, tot el temps, però és genial. I he aplegat a un parc de moreres que també feien olor a verd, però aquest es podia mastegar. I d'ahí a l'olor fucsia dolç d'aquestos arbrets podaets que hi ha per tot el poble. Aquestos q estan traguent flors ara. Cada vegada q obric la finestra i els veig, no em sembla estar mirant al carrer i crec q eixa és una de les raons per les q estic tan agust ací. No sé si em faré l'ànim d'anar-me'n.
