La 1:33.
He ixit a les 23:30.
No està mal. He començat amb la lluna a la dreta, per passar a tindre-la enfront i acabar tenint-la a l'esquerra i perdre-la.
Una experiència totalment surrealista que ha coemnçat amb un home un tant estrany. D'aquestos alts i prims q caminen d'una forma extrafalaria (sabeu com camina Richard Ashcroft al videoclip de Bittersweet Symphony, doncs així). Era ros i amb el pel "astorinyat", les patilles al llarg del pòmuls, molt poblades. Bé, la qüestió es que s'ha girat al moment adecuat per a fer volar la meua imaginació. I després el meu afany d'aventura, el thc i les ganes de conduir han fet el demés (potser la veu de Botifarra o la d'Hugo Mas o la de Toni Espí o la de Toni o la de Jordi o jo q sé de qui també han tingut alguna cosa a vore). La lluna ha desaparegut darrere els núvols i la boira i m'he deixat dur pel vent fresc q entrava per la finestra. I és q després de vore a Tom Waits fent de dimoni, la imaginació pot volar pels camins més insospitats. La reserva de la gasolina s'ha enxufat i aquella llum parpadejant m'ha fet tornar una mica a la realitat, q no ha sigut més q entrar a un bucle de polígons industrials d'aquestos q hi ha al voltant de València tan desagradables, laberíntics i exactament iguals. A la fi una rosa dels vents, enorme, altíssima, com un estel q vullguera guiar-me ha aparegut il.luminada allà llunt. "Per favor dis-me q estic anant cap a l'oest", he creuat els dits. I si, per fi, anava cap on tenia q anar. Però el camí no ha deixat de ser surrealista.
Que quina moraleja trac de tot açò:
Que si es perdeu en algún moment per una carretera a les 12 de la nit intenteu q siga sempre amb un disc de les Maedeus a la radio.
BONA NIT.
