Amb tu faria una excepció.
Huí et trobe a faltar, moltíssim. Trobe a faltar les teues mans, redones i fermes perque m'agraden les teues mans. I cada vegada falta menys, cada vegada queda menys temps. Sols faig q dir-li al meu cap: pronte, pronte, ja casi, cada vegada queda menys. I mentres tant les meues mans s'entretenen amb mi mateixa i els dits saben cap on anar. Perque si no em tronaria boja. I em tronaré si continuen preguntant-me coses sobre tu. Indiscrecions sobre tu. Perque sé que tinc pensades les respostes però així i tot és difícil enganyar a les persones. No és tan fàcil com enganyar-se a un mateix. I ara pense en com t'abraçaré quan et veja? Si jo no sé abraçar. Com consolaré les teues anyorances? Si jo no sé consolar. No vull estar freda perque quan més dèbil em sent davant algú més freda em torne. Però no em fages cas, després, quan et mire i m'entre vergonya, perque amb tot el q t'he dedicat (si, este també te'l dedique) no sé com podré mirar-te als ulls sense enrojir-me com una xiketa perque feia molt de temps q ningú em feia estar com em fas tú. Perque sent una humitat absoluta quan pense en tu. I per les nits, al llit, em sonprenc humida recordant i ja no puc parar. Ara tinc q aplegar a alguna conclusió de qué és açò? Q és el q sent realment? Per ara em deixe portar, disfrutaré dels bons moments al teu costat perque toca.
Ens toca als dos, i al resta del món q se'n vaja a fer la mà.
