No tinc ganes de fer res. Avuí no serà un bon dia.
I tu,
qué eres?
Està clar q al final hem de sobreviure sols. Però la soletat és la companya més traicionera de totes.
Quan sembla q tot va bé i q les coses avancen aplega el dia en que tot ix mal. Per què? No tinc ni puta idea. Però hui és un d'eixos dies que m'agradaria tapar-me el cap amb una manta i no ixir al carrer. Apagar el telèfon i deixar-me dur pel silenci dels meus pensaments, que ja no funcionen. Que al final tot el món continua la vida trankilament, com si no havera passat res. La grandísima majoria de la gent viu per ella mateixa i ja fa prou q, de vegades, l'ésser al que menys soportem damunt la terra som nosaltres mateixos. Però jo ja no. Ja no em soporte a mi mateixa i ja no faig més q pensar catastrofismes i sensesentits. I sé q alguns diràn q no és veritat però le paraules se les enduú el vent i els actes queden. Per algún lloc de la meua ment huí deuen estar els fets q m'han fet somriure aluna vegada, però avuí no els trobe. No em trobe amb ningú i no en trobe ningún. És tan difícil intentar q la gent siga feliç mentre a tu se't menja tot el no-res per dins. perque quan la gent és feliç continua la seua vida i s'obliden per complet de les converses que han tingut amb tu, dels moments q han entrat plorant i han ixit amb un somriure d'orella a orella. I jo sent q ja dec deixar de prostiuir les meues orelles o començar a prostituir-les de veritat i per cadascú q vinga a contar-me els seus problemes guanyar-me alguna cosa (20 euros, diria un amic meu). Perque al final la majoria es deixen portar pels tòpics i jo no he sigut mai gens partidària de cridar l'atenció creant una obligació (si no ja havera intentat tallar-me les venes varies vegades, jajaja). Perque a fi de comptes quan perds el cul per fer-li un favor a algú q estimes, perds el cul de veritat, quedes mal amb qui quedes mal. I no ho fas per a que te'n deguen una ni res. Però jure q de vegades m'entren ganes de reprotxar-ho (ara mateixa estic fent-ho) perque eixa persona et mereix la pena i tens la confiança per a dir-li-ho. Pot ser en realitat no es coneixíem tant com pensàvem. Realment no sap fer balanç de les situacions i vore les coses amb perspectiva. Igual és que ni ta sols ho intenta (però això ja ho sabia). Potser no se'n adona q si vull sopar soles amb ell és perque no estic molt bé i necesite un bon amic per a parlar. No per a contar-li q em passa pel cap, sino per a desconectar de tot i fer-ho simple. Però amb ell les coses més simples sempre s'han fet complicades. I no ha sabut mai processar les converses al seu cap i analitzar els tos de veu i les paraules per a fer-se una idea. Quan ho fas tot per a no quedar mal amb ningú passes per alt moltes coses, la balança desapareix i ja no hi ha raons q pesen més ni menys. Tot és igual. Sopar amb un amic o jugar a la Play Station (perdoneu si algú no entén el panorama, però a mi em sembla molt clar, seré rara). I ja veus, ací estic fent la mà, perque no és pot fer altra cosa q fer-li la mà a la soletat.
I encara no sé què sóc.
