Tindria q haver enxufat la càmara. Així al menys t’havera vist. Vull vore’t és la frase q se m’ha quedat per escriure. I totes les vegades q la pensava sabia q m’arrepentiria després. I no solc arrepentir-me del q faig però perque normalment kuan pense q m’arrepentiré d’alguna cosa, la faig o la dic. Merda, tindria q haver enxufat la càmera per a vore’t. Per ixa raó hi ha una càmera, per a enxufar-la i vores. I ara q? És q et tinc vergonya o algo? A tot el món li costa tan com a mi entendre’s? Merda. Estava esperant-me. Esperant-me per parlar amb tú. Perque és un dels millors moments del dia. I si, no “tindre’n” m’inspira més encara perque et puc dir tot el q pense sense dir-te-ho, sense eixe moment incòmode anterior i sense la probabilitat del moment incòmode posterior. Perque tampoc vull dir-te-ho, perque és més fàcil dir-li-ho al teclat. Ell mai em recriminarà si en algun moment deixe de pensar açò. Si quan passe el moment de pujó em retracte de totes les meues idees i comence de cero altra vegada. Però ell continua amagat entre la teua roba i et troba a faltar. Com jo.