Necesite deixar-ho. Sols una temporada. Deixar-ho tot. Absolutament tot. Perque ja comença a convertir-se en un problema, excesivament. M’estic tornant a enganxar i pot ser comence a perdre amics per aquesta raó. Però aplega un moment q he de fer balanç des d'una perspectiva llunyana. Qui està i qui no està. De qui estic i de qui no estic. Amb ki m'agrada i amb ki no m'agrada estar. Les meues personalitats múltiples, els meus mons múltiples, estàn a punt de fer-me explotar el cap. M’està absorbint el contacte humà. Comence a fer carícies a tots. No és q no vullga q em toquen, és q ja comencen a tocar-me massa. No, he de tornar a acostumbrar-me a mantenir les distàncies. Voler a la gent és una responsabilitat massa gran. No, gràcies.
I de cop sòna el telèfon i tinc q agafar-lo i ficar bona veu. No puc deixar q ningú entre dins de mi. No puc deixar q ningú sàpiga q em passa alguna cosa. Perque el q em passa a mi són tonteries. Ningú pot vore’m. Com sempre.
