Amaneix

No sé com explicar.ho sense que done la sensació equivocada. Però la seua pell és tan suau i el seu olor tan igual al meu, però tan igual. I la seua pell tan suau. Ningún home té la pell així. I ahir tenia q ser el dia perque el dilluns no et vaig poder fer res, però t'havera menjat a mossos. Q és el més estrany de tot, perque els mossos solen ser la meua marca, però a tu no vull mossegar-te. Sols vull acariciar tot el teu cos i llegir-te cada centimetre del teu cos. Traure de tu tot el mal q t'han fet i estar al teu costat quan tornes a confiar en la gent. Perque tú eres tan especial per a mi com tots ells. Has aconsegit entrar en el grup de plena confiança. La primera en entrar en el grup de confiança amb tot el coneixement de causa, amb tots els sentits alerta, amb totes les sensacions despertes, amb tota la veritat de cara. Perque realment volia fer-ho, em moria per fer-ho, m'apetia fer-ho. I em poden agradar moltes dones, però tu eres especial, i ho saps. Has entrat al meu xicotet grup de confiança, i, pot sonar arrogant, però és un grup moooolt reduit i, primordialment masculí. Per això el dia de huí, la foto de huí, t'ho dedique tot. Perque m'invente un amaneixer per a tu.

Els records de tots ells

Merda! Et trobe a faltar. I em trobe envoltada d'olors nous. I ninguna... No és veritat, però de vegades el meu cervell tarda en adonar-se'n. Això no existeix, ja ho sé. Tot és dixar passar el temps sense oblidar de repetir-se-ho de vegades. Buscar fets que ho reafirmen, i evitar els que em recorden el q no he de recordar. Però... Merda! Ell es mou i torna aquell record. I el meu llit em sembla més bonic que mai aquesta nit. L'olor és fascinant. Crec que ja comencen a desapareixer els records... de tots ells.

I si m'avorrixc?

I si m'avorrixc?
Si m'avorrixc em disfresse. Perque qué és la vida si no una festa de disfresses? Cadascú interpreta el seu paper com millor sap. Jo de vegades sóc una orella i d'altres un pedra. Però quan m'apetix sóc la protagonista de la meua pròpia novel.la o del meu propi conte. També em passa q passe a ser un personatge més a la història d'algú altre. I això també m'agrada. Perque la meua vida és un compendi de històries de molta gent, amb molta gent. No, no hi ha moltes vegades en les que recorde haver-me avorrit. Si no tinc ningú ja me'l invente i no és estrany escoltar-me parlant soles. Que estic boja? Si, moltíssim. La mitat de la gent no té ni idea de com de boja puc aplegar a estar. Tot aquell q crega q sap com pense, no té ni idea. Jo no sé el que pensa la gent, per què ha d'haver algú q sàpiga com pense jo? No és q siga més complicada q altres. Jo sóc jo. No sóc ni perfecta, ni feliç, ni infeliç, no sóc simpàtica, ni antipàtica, ni intel.ligent, ni estúpida. No sóc res del que pensen, ni del q pensaràn, ni del q han pensat. No sóc rencorosa, però no oblide. Intente ser millor cada dia q passa, intente no cometre els mateixos errors, no tropeçar amb les mateixes pedres, ni caure en els mateixos forats. Quan ja no puc més, pegue a fugir. Si, potser hi ha qui pensa q això és ser egoista, o que tinc por. Igual tenen raó. Però és més difícil començar de cero, q quedar-se. He tornat a començar moltes vegades i sempre m'ha fet falta algú. Però aplega un moment q ho has de fer tota sola. Això sempre ho he sabut. I ara, per més q trobe a faltar a la gent, em deixe dur per eixes anyorances i m'ixen nous personatges, noves màscares, nous papers.
I si m'avorrixc, em disfresse!!!!
Perque jo sóc jo i ningú més sap ki sóc. Jo sóc...

Els desekilibris dels meus ekilibris

De vegades se sentim com en una corda d'aquestes de funambulista, a mil metres d'altura. I no tens res amb q ajudar-te per a mantindre l'ekilibri. O això és el que penses. Perque en els desekilibris és on he trobat la forma de mantindre'm ferma i no caure. Al final acabes balancejan-te com si fores un vaixell dins d'una tempesta. Però les tempestes no duren per a sempre, sempre passen. I mentre passen, disfruta del paisatge perque no hi ha res q pugues fer. Q vas a fer, plantar-li cara al vent, a la pluja, al raig, al rellamp? No. Disfruta-la. Recorde quan em sentava al pati de ma casa per a vore com el cel reventava en llum elèctrica. I avuí tinc l'ànim de tempesta. Per tant faré força per que hi haja una, per que caiga una tronà d'aquestes d'estiu, precioses, de les que em donen ganes d'ixir al carrer i correr baix l'aigua i xopar-me tota sencera, mentre ric sense parar. Que la vida comença amb l'aigua i electricitat. Així he de començar. I fins q no caiga un raig allí enfront de mi, amb tota la majestuositat d'una saeta de Zeus, no donaré per començada aquesta nova etapa.
Avuí fa sol, però tot podria canviar, com sempre. Una cantonada q gires i et trobes amb poalades d'aigua q et calen fins els ossos, deixan-te gelada dins de la teua calidesa. Això és el q m'apetix huí. Una tronà, soroll i llum i electricitat. "Està viva!!!!!".

Necesitats i anyorances

Necesite estar soles. Te'n vas i jo em quede ací, a punt de reventar però sempre a punt. Saps eixa sensació com si estigueres bollint tot el temps, i no estic parlant de sexe per una vegada en la meua vida. Estic parlant de dolor o algo paregut. Perque és com si no sentires res, però eixe no sentir res és el que et fa sentir mal. I si no se sent res, com es pot sentir tant? Crec q açò és estar trist. No ho sé, sols sé que no tinc ganes de fer res, q no sé escriure altra vegada, q no sé premer el disparador de la meua càmera. Q quan el whisky i la resta de les drogues no em fan res, ja no hi ha més q fer que deixar-se dur per aquesta sensació. Potser si surt al carrer, si sent l'olor de la terra i de la vida, potser sse'm passe. Et trobe a faltar però necesite estar soles. És tan difícil d'entendre per al meu cap i per al dels demés?

Les marques dels teus mossos

Ja comencen a anar-se'n les marques dels teus mossos. I això pot ser que em fique trista. Si realment sabera ki me'ls ha pegat de veritat. Perque jo vaig tirant-li la culpa a un i a altre i pot ser ke ningún dels dos haja sigut. Però, si no, ki?
Mire al nord, a l'est, a l'oest, al sud. On estava el nord? No me'n recorde. Aquest cap de setmana sembla q el nord estava en una furgoneta. Però no era el meu nord, per a res. Jo solia dir-li nord al llit. Anar cap al nord és acabar en l'habitació d'algú entre llençols o sense ells, en la taula, a terra o cap a la finestra. Hi ha moltes escenes al meua cap q em duen cap al nord. I cap allí me'n aniré, cap al fred, cap al gel, cap on el meu cor se senta bé. A vore si gràcies al gel es calfa del tot perque, donat que és l'element més contradictori del meu cos (a part q quan tinc les mans gelades em sent millor), supose q el fred li sentarà bé. Ki sap, igual allí em trobe per primera vegada des de fa molt de temps amb les meues llàgrimes, q van pegar a fugir fa molts anys. Estic mesclant coses de nou. Però és q tinc els sentits tan confosos ara mateixa. Tot el q puc fer és arrimar el nas a elements q encara tenen els seus olors. I ha passat un altra setmana. I ja comence a sentir-me un poc mal. Ja comence una altra vegada a sentir q estic a l'epicentre d'un huracà. Feia molt de temps q no veia eixa imatge repetida als meus somnis desperta. La meua imatge reflexada en un munt d'espills trencats per terra. Les meues ales trencades al fons de l'abisme, les llàgrimes negres de dol per elles. L'abisme m'absorbeix, està tan il.luminat. Ícar ja va cometre l'error i jo darrere, com una burra, darrere, com un cohet borratxo, a rebufo de les ales, a terra. Fons ben fons. I no puc parar de vore l'erotisme en tot. Ja comencem altra vegada... Un dia et dedicaré una entrada sols a tu, ho sé q serà sols a tu, sense acompanyar-te de ningú, però encara no, encara és massa prompte perque TU t'asustaries i pegaries a fugir, com jo. T'entenc per això, perque jo pensaria en fer el mateix, i t'estime massa com per a perdre't per una confusió tan estúpida com aquest invent social q és l'amor. Saps q l'amor no existeix? I saps q el millor de ser amics és q puc follar-te quan vullga sense confusions? I saps q pots tirar-te a ki vullgues? No, no ho saps. Perque no ho fas. I si saberes com eres en el llit. Buf, crec q has dixat el llistó un poc alt desgraciat. I ara q faig? Doncs buscar i buscar i buscar... el nord, altra vegada.

La casa buida

Sabeu quan se'n va algú q sempre sents com si t'estiraren d'alguna forma. Com si els tingueres clavats amb aulla i fil al cor i el fil es tensara poc a poc. Eixa aulla i eixe fil són el moment en que ixa persona s'ha quedat gravada a foc a la teua memòria. Ningú te la podrà furtar ja mai. El record està ahí així q l'anyorança es fa més suportable. Ahir van deixar casa buida i hui es nota ja, cada vegada supose q es notarà més però serà mooooolt interesant.
Ma q vos vull als dos, collons.

http://www.goear.com/listen/c4214a5/green-grass-tom-waits

Els olors, la pell i els llibres, la sexualitat implícita

Els olors. Els olors són el més important al sexe. Eixe moment en que sents que t'esnifaries a eixa persona. Eixe plaer insuportable que es disfruta abans de que les pells tinguen contacte. Molta gent pensa que l'atraccio comença amb una mirada. És l'olor el que ens fa mirar. Som animals al fi i al cap, així q ens deixem dur per eixe instint primari q ja no entenem conscientment. Ens deixem dur. Ara ja torne a sentir eixos olors. Ara és quan tinc q parar un poc, sols un poc, per a no deixar-me dur del tot i perdre front a una inminent readicció. Però és tan excitant i difícil. Em pregunte com poden alguns fer per que sols els atraga una persona. Com s'ho fan per resistir-se a tots els demés? Ara, ací, des del meu nou campament base m'espere a q el núvol gris s'allunye (cada vegada corre més ràpit)per tornar a començar i obrir totes les finestres i les portes (sempre i quant no faja Ponent) per deixar q tots els olors entren dins de mi altra vegada, per tornar a començar. Un amic m'ha dit q no mire enrrere encara q em semble q estic tornant. Per suposat q no vaig a mirar enrrere perque el meu passat està amb mi sempre, continuament. Ara passaré uns dies sola. Introspecció, retrospecció, i cap avant. Hermitanya dels meus records espere passar-me una setmana o uns dies, sense vore ningú ni parlar amb ningú (conegut), per a repassar tot el q he fet i tot el q tinc q fer. Per a ordernar tots els meus llibres estimats q tan de temps han estat agafant pols a unes estanteries plenes de trastos on no podia aplegar a ells ni vore'ls casi. Notava com em pegaven un estironet al cor cada vegada q la llum deixava de fer-los brillar. Però ara crec q ja he trobat un lloc on tenir-los a la vista tots. I aquesta setmana serà la de relectura necesària per a donar-los tota la vida de nou. És necesari q els torne a aplegar la llum a dins les seues pàgines. Els oloraré tots, un per un i els aniré deixant a l'estanteria després de mirar-los i escoltar-los fixament. I així cada llibre em recodarà un olor i cada persona, amb el seu propi olor, un llibre.

Una entrada diferent però necesaria

Estiga on estiga, em passe el que em passe, haja fet el que haja fet, aquestes dos personetes sempre em recolzen i estàn al meua costat. Ell ja em va fer de refugi una vegada quan encara era un caragol i no una babosa (com sóc ara)i sap q això és una cosa q no oblidaré mai en la vida. I ella, q puc dir, q encara vaig coneguent-la poc a poc i cada vegada l'estime més. Açò és un jurament de fidelitat eterne per als dos, per ser com sou i per acceptar-me com jo sóc. Vos estime moltíssim.

COM ELS CARAGOLS

Amb la motxil.la feta i la casa als muscles. Sembla un déja vu però és cert. Torna a ser cert. Aquest matí m'he creuat València a les 8 del matí i m'he sentat en un banquet, semblava q fora l'única persona sentada de tota la ciutat. Però mira que és xikoteta aquesta ciutat. És com un nuc de penjat, va fen-se cada vegada més apretat i apretat. I és inevitable q acabes coneguent a tot el món i fent tonteries i barbaritats. Ara a vore on caic, si me'n vaig cap al nord o moooooooooolt capa al nord. però avuí no tinc ganes de pensar. Hui plou i ahir feia un dia de puta mare. És com si les llàgrimes que no trauen els meus ulls (encara q lo políticament correcte siga q estiga desfeta en plors) les traga el cel. Ploreu núols, ploreu, q senta molt bé. A mi m'agraden els dies q plou, sobretot quan tinc q tornar a començar de cero altra vegada i amb companyia. Perque sempre he estat sola completament quan he fet conter de nou. Però ara tinc un politzó de cuatre pates. Què faré amb ella? Jo sé q em seguirà allà on vaja, la meua doça Foska. Però he de pensar...

Amb tú sempre tinc la sensació de ser la inútil més gran del món. Tot el q reb són crítiques negatives o consells de com millorar una cosa q m'ha costat molt de fer. I, com sempre, com sols una persona q viu a una realitat paral.lela q no és la realitat real, quan intente fer-te-ho vore t'enfonses. Qué faria jo sense tu? Em dius. No ho sé, no sé q podries fer, però supose q te les apanyaries. Supose tantes coses. Supose q la por als fracaços dels nostres pares es reflexa en nosaltres. Encara q el fracàs haja sigut involuntari. Supose q una separació, ja siga permanent i no buscada o voluntaria i necesaria, sempre marca de la mateixa manera. Supose q això q tots busquem no ho busquem realment. Supose q la por a estar sols ens fa fer coses molt idiotes. I també supose q la por a deixar algú soles q no vol estar soles pot resultar molt egoista. I jo ja no sé si sóc jo l'egoista o ho eres tú. Sols sé q cada dia et soporte menys i això em dóna molta pena. Q cada dia em sent més manipuladora i més freda i q no m'agrada el ser en el que m'estic convertint, q em tornaré boja, q no es poden ser dos persones al mateix temps, q estem dissenyats per ser-ne una, i això ja és prou difícil de normal. Q aquesta ciutat és molt menuda i el dia q t'enteres de tot no podré dir mai q la culpa l'has tinguda tu, encara q jo t'haja dit la veritat moltes vegades. Encara q te l'haja repetit donant-me de cabotades contra terra, perque de vegades vull morir-me quan no m'entens. I creu-me, la major part del temps no tens ni idea de qui sóc. I no és la primera vegada q em passa. D'això si q tinc jo la culpa, però no puc evitar q m'agrade fer sentir bé als demés. Ja et vaig dir q jo sóc una muntanya rusa i aquest pujó ha durat molt de temps i estàn marejant-me els loops, perque no paren i en algún moment haurem de tirar ma de la frenada d'emergència o botarà tot per l'aire i aleshores seré jo la que tindrà q tornar a montar el seu món i no tu. Perque al final la mala sóc jo. I no és un cliché, és q és veritat q aplega un moment en q necesite ser varies persones al mateix temps i tenir varios mons als q acudir. La majoria de les persones no poden entendre això. Però jo estime a tots igual, no puc voler més a uns q a altres, perque cadascú és com és i hi ha q ser sempre conseqüent amb això. Potser pegue a fugir o potser algú em retinga, algú em diga q puc fer, q és el millor, algú em faja sentir menys mala del q em sent ara mateixa.