No me'l puc llevar del cap. I quan més de cap a caiguda vaig, més intenta filtrar-se pel fluid dels meus pensaments. I, de cop, em sent en un altre lloc, tel.letransportada molt lluny. Pot ser al teu costat, pot ser més lluny encara. I em tornen a la consciència, dramàticament, els miols d'un gat en cel. No de qualsevol gat, està clar. Del meu recent company de soletats. I ja siga fent volantins sobre un camp verd, mentre les confesions fluixen entre els cavallons q fa la terra (q no m'ho explique com fem volantins al mateix temps a un camp verd i a un bancal) o despertant-me sobresaltada pels miols del gat, ho aconseguixes. Aconseguixes acaparar casi la totalitat dels meus pensaments, de les meues paraules, dels meus actes. Però ara mateixa no és posible, not in the mood for love. Encara ha de passar un temps. I la vida m'ha ensenyat moltes coses. Una d'elles q si una cosa ha de passar, passarà, inevitablement.
