Feia un sol de pasqua preciós, ja no es notava la pluja q havia caigut durant uns minuts unes hores abans. El sol havia tornat a ixir. I jo estava plantejant-me realment, per què no vaig poder abraçar-lo. Ostia, és veritat q hi ha oportunitats q no admeten segons de ninguna manera. Existeix la negació absoluta. I ara anava a dir q si però em semblava estrany ficar un si després d’afirmar q existeix la negació absoluta (aço també m’ha resultat estrany). Sols està en fets menuts. Però si recapacites bé les situaciones després q han passat, te’n adones q sempre deixen un xicotet estigma q et perseguirà. O, potser no, potser ara q sé q això podria ser un estigma puc trebalalr sobre ell, puc fer-me com la meua pròpia teràpia. Espere poder aconseguir-ho, perque sols de pensar-ho se’m fica la pell de gallina i un puny m’oprimeix el pit. Però si jo l’havera abraçat en eixe últim moment no tindria q fer-ho. A fi de comptes els morts es moren i els vius som els q quedem per conviure amb el record.
