I si m'avorrixc?
Si m'avorrixc em disfresse. Perque qué és la vida si no una festa de disfresses? Cadascú interpreta el seu paper com millor sap. Jo de vegades sóc una orella i d'altres un pedra. Però quan m'apetix sóc la protagonista de la meua pròpia novel.la o del meu propi conte. També em passa q passe a ser un personatge més a la història d'algú altre. I això també m'agrada. Perque la meua vida és un compendi de històries de molta gent, amb molta gent. No, no hi ha moltes vegades en les que recorde haver-me avorrit. Si no tinc ningú ja me'l invente i no és estrany escoltar-me parlant soles. Que estic boja? Si, moltíssim. La mitat de la gent no té ni idea de com de boja puc aplegar a estar. Tot aquell q crega q sap com pense, no té ni idea. Jo no sé el que pensa la gent, per què ha d'haver algú q sàpiga com pense jo? No és q siga més complicada q altres. Jo sóc jo. No sóc ni perfecta, ni feliç, ni infeliç, no sóc simpàtica, ni antipàtica, ni intel.ligent, ni estúpida. No sóc res del que pensen, ni del q pensaràn, ni del q han pensat. No sóc rencorosa, però no oblide. Intente ser millor cada dia q passa, intente no cometre els mateixos errors, no tropeçar amb les mateixes pedres, ni caure en els mateixos forats. Quan ja no puc més, pegue a fugir. Si, potser hi ha qui pensa q això és ser egoista, o que tinc por. Igual tenen raó. Però és més difícil començar de cero, q quedar-se. He tornat a començar moltes vegades i sempre m'ha fet falta algú. Però aplega un moment q ho has de fer tota sola. Això sempre ho he sabut. I ara, per més q trobe a faltar a la gent, em deixe dur per eixes anyorances i m'ixen nous personatges, noves màscares, nous papers.
I si m'avorrixc, em disfresse!!!!
Perque jo sóc jo i ningú més sap ki sóc. Jo sóc...
