De vegades se sentim com en una corda d'aquestes de funambulista, a mil metres d'altura. I no tens res amb q ajudar-te per a mantindre l'ekilibri. O això és el que penses. Perque en els desekilibris és on he trobat la forma de mantindre'm ferma i no caure. Al final acabes balancejan-te com si fores un vaixell dins d'una tempesta. Però les tempestes no duren per a sempre, sempre passen. I mentre passen, disfruta del paisatge perque no hi ha res q pugues fer. Q vas a fer, plantar-li cara al vent, a la pluja, al raig, al rellamp? No. Disfruta-la. Recorde quan em sentava al pati de ma casa per a vore com el cel reventava en llum elèctrica. I avuí tinc l'ànim de tempesta. Per tant faré força per que hi haja una, per que caiga una tronà d'aquestes d'estiu, precioses, de les que em donen ganes d'ixir al carrer i correr baix l'aigua i xopar-me tota sencera, mentre ric sense parar. Que la vida comença amb l'aigua i electricitat. Així he de començar. I fins q no caiga un raig allí enfront de mi, amb tota la majestuositat d'una saeta de Zeus, no donaré per començada aquesta nova etapa.
Avuí fa sol, però tot podria canviar, com sempre. Una cantonada q gires i et trobes amb poalades d'aigua q et calen fins els ossos, deixan-te gelada dins de la teua calidesa. Això és el q m'apetix huí. Una tronà, soroll i llum i electricitat. "Està viva!!!!!".
