Amb tú sempre tinc la sensació de ser la inútil més gran del món. Tot el q reb són crítiques negatives o consells de com millorar una cosa q m'ha costat molt de fer. I, com sempre, com sols una persona q viu a una realitat paral.lela q no és la realitat real, quan intente fer-te-ho vore t'enfonses. Qué faria jo sense tu? Em dius. No ho sé, no sé q podries fer, però supose q te les apanyaries. Supose tantes coses. Supose q la por als fracaços dels nostres pares es reflexa en nosaltres. Encara q el fracàs haja sigut involuntari. Supose q una separació, ja siga permanent i no buscada o voluntaria i necesaria, sempre marca de la mateixa manera. Supose q això q tots busquem no ho busquem realment. Supose q la por a estar sols ens fa fer coses molt idiotes. I també supose q la por a deixar algú soles q no vol estar soles pot resultar molt egoista. I jo ja no sé si sóc jo l'egoista o ho eres tú. Sols sé q cada dia et soporte menys i això em dóna molta pena. Q cada dia em sent més manipuladora i més freda i q no m'agrada el ser en el que m'estic convertint, q em tornaré boja, q no es poden ser dos persones al mateix temps, q estem dissenyats per ser-ne una, i això ja és prou difícil de normal. Q aquesta ciutat és molt menuda i el dia q t'enteres de tot no podré dir mai q la culpa l'has tinguda tu, encara q jo t'haja dit la veritat moltes vegades. Encara q te l'haja repetit donant-me de cabotades contra terra, perque de vegades vull morir-me quan no m'entens. I creu-me, la major part del temps no tens ni idea de qui sóc. I no és la primera vegada q em passa. D'això si q tinc jo la culpa, però no puc evitar q m'agrade fer sentir bé als demés. Ja et vaig dir q jo sóc una muntanya rusa i aquest pujó ha durat molt de temps i estàn marejant-me els loops, perque no paren i en algún moment haurem de tirar ma de la frenada d'emergència o botarà tot per l'aire i aleshores seré jo la que tindrà q tornar a montar el seu món i no tu. Perque al final la mala sóc jo. I no és un cliché, és q és veritat q aplega un moment en q necesite ser varies persones al mateix temps i tenir varios mons als q acudir. La majoria de les persones no poden entendre això. Però jo estime a tots igual, no puc voler més a uns q a altres, perque cadascú és com és i hi ha q ser sempre conseqüent amb això. Potser pegue a fugir o potser algú em retinga, algú em diga q puc fer, q és el millor, algú em faja sentir menys mala del q em sent ara mateixa.
