Amb la motxil.la feta i la casa als muscles. Sembla un déja vu però és cert. Torna a ser cert. Aquest matí m'he creuat València a les 8 del matí i m'he sentat en un banquet, semblava q fora l'única persona sentada de tota la ciutat. Però mira que és xikoteta aquesta ciutat. És com un nuc de penjat, va fen-se cada vegada més apretat i apretat. I és inevitable q acabes coneguent a tot el món i fent tonteries i barbaritats. Ara a vore on caic, si me'n vaig cap al nord o moooooooooolt capa al nord. però avuí no tinc ganes de pensar. Hui plou i ahir feia un dia de puta mare. És com si les llàgrimes que no trauen els meus ulls (encara q lo políticament correcte siga q estiga desfeta en plors) les traga el cel. Ploreu núols, ploreu, q senta molt bé. A mi m'agraden els dies q plou, sobretot quan tinc q tornar a començar de cero altra vegada i amb companyia. Perque sempre he estat sola completament quan he fet conter de nou. Però ara tinc un politzó de cuatre pates. Què faré amb ella? Jo sé q em seguirà allà on vaja, la meua doça Foska. Però he de pensar...
