Estava plé de gent q no coneixia, ple de xiquets, de majors, de persones. Però no vaig poder evitar fer unes quantes entrades al servici de les meues foses. Cada vegada més profundes, més negres. Aquest abisme al q m'he vist abocada tantes vegades. L'abisme que he observat tantes vegades des de baix. No des de la vora, si no des de la part més profunda. Fa molt de temps q estic ací, esperant. Esperant alguna cosa q em faja sortir. Que em diga q puc anar amunt. Vore l'escala, l'ascens. I ara, a l'estació, efectuarà el seu pas un tren sense parada. I una veu bilingüe i robòtica avisa q no es creuen les vies. El sent pitar allà llunt i sols se'm ocorre q ara és quan deuria creuar les vies i fugir quedant-me ací baix a l'abisme per sempre. Perque ja em sembla q és l'única cosa q em queda per fer. L'única cosa q puc fer és no sortir d'ací baix mai. Ningú m'espera allà dalt. Ningú. Sols una persona m'espera a l'altre costat d'aquest abisme inmens. Obrint els braços des de fa 4 anys. O en fa cinc? O pot ser 6? Ja no recorde ni quan se'n va anar Però el que si sé és que l'última cosa q va vore abans d'anar-se'n va ser la meua cara, els meus ulls, les meues mans, la meua impotència, la meua frustració. I l'última cosa q va escoltar va ser la meua veu, les meues paraules q es repetixen al meu cap continuament com un mantra des d'aquell dia. I per què recode açò ara? Per què? He tornat a mirar al meu voltant i he tornat a vore l'abisme i m'he vist reflexada de nou en tots els espills trencats de les meues ales. Aquelles q reventaren ja fa tan de temps q ni recorde quan va ser. I un altre tren sense parada passa per ací. I pot ser, pense, pot ser hauria d'haver-me quedat quan em varen dir q em quedara i no haver vingut a aquesta maleïda estació. A dins del meu cap bote i un vagó pintat, pot ser per algún conegut, em desfà en mil trocets. I surt per l'altre costat sense renovar. No sóc ningú nou. Les meues ales continuen trencades i els espills continuen reflexant aquesta image q s'ha convertit en la meua. Plore de nou sense llàgrimes, com sempre ho he fet. Se les va endur totes abans de deixar-me vessar-les, les va absorbir totes amb aquella última mirada quan la seua quéia. I les meues ales continuen fent-se a troços cada vegada més menuts. Intente refer-les, però els troços es trenquen cada vegada més. Les meues ales continuen trencades. I dic adéu amb la ma. Tercer tren sense parada.