Es poden tindre agujetes al pit de plorar? Tampoc vaig estar tan de rato, 15 minuts no aplegaria. Tan de temps feia q no plorava q tenia els músculs atrofiats?
I duc tot el dia pensant q és aquesta pressió al pit? Qué és aquest dolor q duc el dia faja el q faja, vaja on vaja, diga el q diga? Qué és açò q sent hui q no havia sentit mai? És ansietat? Ansietat per què? L'ansietat té una raó, sempre. Sempre. Quina és la meua raó? És anyorar als amics perque els de veritat estàn lluny? Per qué els suposats q tens prop no donen senyals de vida? És per què no m'he dixat mai conéixer i ara n'estic pagant les consecuències? És q el meu cor estira per a q faja el q és normal, el q no vull fer, el q s'ha de fer, el q és fàcil? És q t'anyore a Tu? O a tu? O a tu? O a tu? O a tu? I els "tus" cada vegada es multipliquen més. Però sols un es fa cada dia més important. Cada dia ple de sorpreses.
I em sent com si fins ara hagués sigut un robot incapaç de sentir, q tot el q havia sentit creguera q era intens, però sols m'enganyava a mi mateixa. I quan m'he adonat d'açó és quan he nascut de veritat. I el dolor del naixement, el dolor de sortir del ventre de la mare, mentre una força invisible t'espenta per darrere cap a una llum cegadora i tu vols resistir-te però tots els teus esforços són inútils, eixe dolor de frustració és pel q plores al náixer. Eixos plors potser foren els d'ahir. Uns plors de renaixement. I en compte de dur-me als pits de ma mare, em van deixar estesa al piso del bàter, fred i aspre. I per això em vaig alçar. Per deixar de fer tonteries. Per què tonteries? Per qué sempre he pensat q açò són tonteries? Què va passar q em va deixar aquesta impremta tan a foc gravada al cor? Qué ha passat ara q el meu cor està intentant desfer-se d'eixe element estrany q es va instaurar en ell no sé quan ni com ni per què? És això? Qué és? Qué està passant? No he sentit mai i comence a sentir ara? O he sentit tant q el meu cor es resisteix a sentir més? De qué tinc por? I per què tinc por? És la tristessa? És la tristessa el q tem? La tristessa d'adonar-se'n q els sentiments van i venen com les oles de la mar. I q mai són iguals. Potser el meu cor estiga reaccionant com deuria a una posible amenaça. Que haja evol.lucionat. Una merda d'evol.lució, per cert, com casi totes les q ens fan civilitzats i racionals. Una merda de mauresa, una merda d'obrir els ulls, una merda de cor.
I una merda m'he de sentir així molt de temps. I una merda. I una merda he de deixar q aquest dolor estrany i irracionalment racional s'apodere de mi.
I una merda.
