Em passe els dies intentant no pensar en tu. No pensar el q sent. Intente no sentir directament. Però no puc deixar de fer-ho. Em fa por quan em venen records de tu. Em fa pànic. I intente oblidar-te de mil maneres. Intente vore el mateix en altres persones, intente buscar comparacions, però al final sempre guanyes. Guanyes tu en totes les parts del meu cos. Perque pensar en tu em fa somriure i això és difícil, perque els records feliços no solen ser abundants. I quan comencen a pertanyer casi tots a la mateixa persona és increiblement terrorífic. No m'atrevixc encara a escriure les paraules que em passen pel cap a totes hores. Eixes paraules q aquest cap de setmana he intentat traure'm a cop de gintònic ixint del món q ens va unir, intentant adentrar-me'n en un altre q em pertany tant com els caps de setmana eterns a cop d'speed q m'he passat prop de tu. Però eixes paraules estàn començant a escarbar des del fons de la meua consciència i m'ho veig vindre, tard o prompte no podré evitar q surten. I quan he tornat a casa una foto m'ha fet recordar el moment en q es va fer. El q vaig pensar. I m'ha fet recordar la teua mirada. I de vegades em costa mirar-te als ulls, ho recorde, perque se'm veuen les paraules escrites als meus i podries llegir-les. Baixe la mirada per no mostrar la meua debilitat.
Però no. No podria funcionar. Sols funcionaria entre llençols (o al sofà, o a la taula...). Sols funcionaria ahí, fora es desmoronaria tot poc a poc. No creus?
