Petit mort

He tingut un somni. Un somni molt dolent, molt dolent. Un somni molt humit, molt humit. Amb molt de plaer, molt de plaer. I dolor. Un somni realitzador i vergonyós. Una dicotomia constant. Un somni on els sentiments contradictoris n o paraven de sorfir fent que el plaer fora més desesperant que mai. Jo volia fugir i al mateix temps fer que et quedares clavat en mi per a sempre. Un somni on el remordiment i el plaer es fonen dins de mi com un líquid enganxós que ho cobreix tot fins que la mirada es torna difusa, nuolosa, i una xicoteta mort obri els braços per a rebre'm. I allí tornes a estar tu, tot envoltat de felicitat i tristesa, però també de plaer i dolor. Feia temps que no tenia un somni així i encara note les palpitacions d'ell dins de mi. Em limitaré a seguir somiant i apanyar-me-les soles.

Potser que perda l'alé

Sé que no es pot tornar enrrere, que la vida sols va marxa avant. I faria tantes coses que no he fet. Perque algunes d'elles si les fera ara no podria soportar el pes de l'arrepentiment. I jo sempre he dit que no s'ha d'arrepentir ú de res del que faja. Però podria tornar arrere, a aquella nit? Podria tornar a aquell banquet mal acomodat amb coixins plans com un paper? Podria tornar a dir les paraules que vaig dir? Podria fer el que tindria que haver fet? De vegades apleguem tan tard als moments, se'n adonem tan tard que el que podria haver passat ens podria haver fet triar un altre camí, no millor ni pitjor, un altre camí. I aquesta vesprada m'he trobat caminant pel carrer i recordant records que creia oblidats, recordant com vaig deixar de beure tant perque de vegades no sabia el que em feia i mai m'ha agradat el Hyde que surt quan jo mateixa m'amague per que ningú em veja. Queden tantes coses al record, tantes coses que surten ara les males putes desgraciaes. I tant com m'agradaria poder viatjar a una realitat paral.lela o al menys vore per un foradet el que podria haver passat. Potser havera sigut pitjor, potser no s'haverem tornat a vore mai. Potser tanta cosa potser. Potser que perga l'alé mentre escric aquestes paraules.

HUI M'HE ALÇAT MOLT DONA

Com que està tot el món obsesionat amb l'any 10, he decidit investigar un poc per vore tot el que va passar a 1910, per exemple, per si eixe és el deu de la dita, i he descobert una cosa q m'ha fet recorrer un escalfred d'orgull per l'esquena:

23 de marzo de 1910: las feministas canarias presentan su candidatura para las elecciones, aún sabiendo que no serán elegidas, como un acto de denuncia hacia la exclusión política a la que se ven sometidas las mujeres.

I és que sembla que aquestos fets els hagen eliminat de la història, com si no havera sigut important la lluita que va protagonitzar la dona en tot el món per a aconseguir ser mig escoltada, sols mig o un quartet en alguns casos.
Jo recorde a l'escola que els profesors d'història, incluides les dones, em deixaren caure quan en algún país s'aprovava el sufragi femení, però ningún, ni un sol d'ells, em va dir mai com havien sigut les lluites que es van tindre que produir en alguns llocs per a que a la dona li se fera un micoteta de cas, una micoteta soles, perque el que si que és veritat és que la majoria dels llocs on s'aprovava el sufragi femení, el que anava a votar per part dels dos era l'home, així q estàvem igual.
Em dóna moltíssima ràbia, sent dona, que històricament sols ens conten le lluites dels homes, les guerres dels homes, les revolucions dels homes, inclús les xicotetes revoltes d'homes. Açò alimenta la conciència social de que la dona no està feta per a lluitar. Doncs si que està feta, si que ho està, si que lluita, si que fa revoltes, si que fa revolucions, si que té veu, i sap ficar-se en peu, i mereixen un gran lloc als llibres d'història, les més rebels i bèsties com les angleses amb Emmeline Pankhurst, i les més tranquiles i pacífiques com Clara Campoamor a Espanya (encara que a mi sempre em resulte estrany que una lluita així es realitze de forma silenciosa i tranquila, quan en política es fa alguna cosa bé o que de cara al públic sembla bé, desconfie, és una mascarada segur).
Crec que les adol.lescents deurien coneixer açò, deurien ser educades igualitàriament, sabent que no sols són els homes els protagonistes de la història. que també hi ha pintores, escriptores (i no sols Santa Teresa de Jesús) i segurament exitien escultores i músiques que mai es coneixeràn perque mai se'ls ha donat una veu i s'oblidaràn per sempre, com sempre ha passat amb les dones.

Necesite una emoció. Avui venen els Reis i jo crec que em farien un favor si em portaren una emoció. És un d'eixos dies que recorde tot el que solia emocionar-me. No sé, i també estic melancòlica, he començat l'any sense lobjecte que més m'havia fet emocionar-me: la meua càmera. L'ull a travé del qual podia vore el món d'una forma diferent i privada. No sé sis erà per això o per què a banda d'arrugues quan et fas major et vas llevant emocions. Descobreixes els secrets de les coses i si ets un poc espavilat, descobreixes com funcionen les persones, i és una gran desil.usió trobar la facilitat en casi la major part d'elles. És deesperant i avorrit. Aquest any he pensat moltes vegades en pegar a fugir, de veritat, en agafar-ho tot i pegar a fugir ben llunt perque em sembla que se m'acaba el temps, que la vida se'm queda curta, que porte massa temps al mateix lloc. Però no he pogut fer-ho. Així i tot em sembla que no ho he fet del tot mal quedant-me amb el meu xicotet mon conegut i reafirmant-lo. Dec començar a moure'm ja, és necessari que em moga ja, perque si aquest any se m'ocorre pegar a fugir no ho deixaré en ocurrència, tindre que anar-me'n perque ja serà massa l'insistència com per a no fer-li cas.

Bufeu-se

Odie els nadals. Hi haurà moltíssima gent que dirà, jo també. Però és que a mi no m'han agradat mai, ni quan era xicoteta. M'agradaven els regals, per suposat, com a tots els xiquets del món.Però el Nadal? Gens. No entenc perque s'ha de seguir cel.lebrant aquest tipus de festes tan públicament. No seria més normal en aquestos temps que corren, que cadascú cel.lebrara la festa que vullguera. Però no, si ets d'una religió com la catòlica que va sumir a l'ésser humà en una era d'oscuritat que avuí encara fa ombra tens totes les festes del món. I qué més dóna que aquesta festa fora furtada ja d'avantpassats, qué més dóna, si ningú creu en res ja, si és la festa més automàtica del món, amb més protocols i tradicions: que si ves a sopar a ca la mare, a ca la iaia, a ca'l sogre, a ca la sogra, a ca la mare del sogre, a ca la mare de la sogra, ... No sé kin déu estarà content amb aquesta devoció però si és la cel.lebració el que manté vius als deus (al menys als d'American Gods, de Neil Gaiman), estarà fent l'agost amb els nostres nadals.
És que a mi el que no m'agrada del Nadal és que tens que quedar per collons amb tots, els que et cauen bé i els que no, els que t'iporten i els que no, per eixa puta mania que tenim les persones de crear llaços on no existeixen. I tot per culpa de que pensem que la racionalitat està unida a crear un nucli familiar. Jo pense que això ens fa dèbils, però ja ho divagaré un altre dia. Ale anem tots anem, i bufeu-se, bufeu-se molt, que això sempre ajuda a superar qualsevol sopar o dinar.

Pere i el llop

No fotes que no has escoltat parlar mai de Pere i el llop, doncs a mi em van criar amb històries com eixa. Que creus que als temps que corren no es pot aplicar? Donc mira, et ficaré un exemple molt fàcil:
Hi havia una vegada una dona que li trucava per telèfon al seu fill toooooots els dies per preguntar-li trivialitats i contar-li coses per les que ell no mostrava el més mínim interés. I va i aplega un dia en que el telefon mòbil del seu fill es trenca (o el trenca ell, fart d'aquesta vida). I la dona comença a trucar-li a la nóvia del seu fill. Fins a 5 trucades en una hora és capaç de fer-li. És clar que la nora, no molt amiga de les cridaes telefòniques trivials, no li'n agafa ni una d'elles. Ja li'n ha agafat prou abans i sap que si cedeix ací la ficarà a la seua llista de cridaes telefòniques diaries. No, no,no. Vet aquí que la dona davant la negativa dels dos a parlar amb ells s'enfila cap a la feïna del seu fill per a pegar-li un bon ascardusó a aquest. I es troba ella amb una xica menudeta que li diu que deixe tranquila a la seua nora i amb el seu fill que li remuga per pesada. Ai, mare, és que si es mor algú de la familia no s'entereu. No, que va, com que no exiteixen els sms ni altres formes de parlar amb la gent. Que segur que m'he vist més rodejada de morts que la meua sogra i mai de la vida he dixat d'enterar-me d'alguna. Tornem a Pere i el llop, no? Si truques i truques i truques per trivialitats, el dia que vinga el llop te se menjarà.

Ja m'ensenye a anar al bàter

I jo aplegue a la porta i l'obric després d'una hora pensant qué pot haver al meu armari que siga impermeable, calnetet i no em faja pareixer o un súperceba o un súpermandonguilla d'abaejo. Bé, aplegue i obric la porta. Una bufada de vent gèlid em congela la cara i hasta els pels de la figa. I ella se senta i prou. SENTADAAAAA! I amb més art que quan li dones l'ordre de sentar-se. I em mira i arrupix els ulls com dient: D'ací no em mou ni una mascletà de falles. Jo ja m'ensenye a pixar al bàter si això, eh? I jo: Vale? Foska? Nem! I em mira. I la sesió de mirades continua deu minuts més, fins que tanque la porta després d'arrancar els meus dits d'ella. Quan aplegue al menjador ella ja s'ha tombat al seu sofà i s'ha arrupit com una boleta menudeta (i això q'és un especímen de 30 kilos que plantada fa 1'70 casi). Alça els ulls i puc migvore a la seua mirada una riseta de xiketa mimada: D'ací una horeta i això et faré el paripé per a baixar, no et fiques cómoda.
Mala Pécora roïn, ja t'apanyaré jo a tu.