I jo aplegue a la porta i l'obric després d'una hora pensant qué pot haver al meu armari que siga impermeable, calnetet i no em faja pareixer o un súperceba o un súpermandonguilla d'abaejo. Bé, aplegue i obric la porta. Una bufada de vent gèlid em congela la cara i hasta els pels de la figa. I ella se senta i prou. SENTADAAAAA! I amb més art que quan li dones l'ordre de sentar-se. I em mira i arrupix els ulls com dient: D'ací no em mou ni una mascletà de falles. Jo ja m'ensenye a pixar al bàter si això, eh? I jo: Vale? Foska? Nem! I em mira. I la sesió de mirades continua deu minuts més, fins que tanque la porta després d'arrancar els meus dits d'ella. Quan aplegue al menjador ella ja s'ha tombat al seu sofà i s'ha arrupit com una boleta menudeta (i això q'és un especímen de 30 kilos que plantada fa 1'70 casi). Alça els ulls i puc migvore a la seua mirada una riseta de xiketa mimada: D'ací una horeta i això et faré el paripé per a baixar, no et fiques cómoda.
Mala Pécora roïn, ja t'apanyaré jo a tu.
