No sé com et puc trobar tant a faltar.
Uns dies poden ser molt de temps. I creia que ho estava superant, poc a poc. Però no, sempre he sigut un poc somiadora. I sempre m'han fet molta gràcia els romàntics, els que creuen que l'amor és per a sempre, els que pensen que el camí de la persona indicada es creuarà amb el seu, perque així és com funciona el destí...
I què passa quan no hi ha una sola? Qué passa quan tot el que vols donar no ho vols fer a una persona sola? No és normal això? Ho pregunte perque sempre he tingut eixe dubte. Sóc jo la rara? És necesari passar tota la vida amb algú?, és veritat que existeix l'amor etern o l'amor fins la mort o tota eixa idea romàntica de l'amor?
L'amor no existeix. Enamorar-se d'algú és finit. Les persones ens ensenyen moltes coses, però aplega un punt en que un es queda on està perque se sent comode i l'altre pot ser vol continuar més endavant. És per això que l'amor fa mal? Si vegérem que realment no hi ha sols dos persones en el món si no mil milions, no ens doldria menys qualsevol final? No importa l'edat, no importa el lloc, sempre hi ha mil persones al teu voltant. Però no, ens empenyem en crear grups reduits de persones perque creguem que així som més forts.
I tindre la valentia i el coratge per anar-te'n no és gens fàcil. Creure que hi ha una persona que en aquest moment t'aporta més que amb qui estàs ara està mal? Creure que pots reventar-li la vida a algú és molt perillós, fa mal sols pensar-ho.
Preferixc estar fent-me jo mal que fer-li'l a un altre. M'he queda't estancada ací i m'estic podrint poc a poc.
Però me'n sortiré, me'n aniré. Cada cop queda menys. Poc a poc, aniré fugint-me'n, poc a poc.
