13 dies

13 dies eterns i infinits, 12 dies més un. 12 més mig. Mig q s'acaba. 12.
He descobert la raó del meu insomni semanal. Com pot ser q en un coltxó en terra (d'espuma, dels "xungos") podia dormir i en aquest llit inmensament cómode no puc tancar l'ull en tota la nit? No puc perque no estàs. Perque si m'apetix q algú em done calor i em moleste al llit eres tu. M'encanta q em molestes. Donar-me la volta i q estigues ahí, ocupant el teu espai al llit (q és més teu q meu, però q ja sembla haver-se fet a mi). Podria tancar totes les finestres i anar-me'n a dormir aquestos 13 dies q queden perque no m'avellis fer res més q vore't. Preferiria mil vegades no tindre res q escriure q l'angoixa de tenir q fer-ho per poder traure tot el drama este q duc per dins. Quina ràbia q no siga posible. I quan tornes et faré q m'engoixes per poder continuar escrivint, si no, qué serà de la meua vida? I un somriure m'estira la boca sense poder evitar-ho. Ho sent, però l'olor del café em reclama.

I huí m'he quedat sense paraules.

El cel baixet

Són les 7:22 del matí exactament. Disabte 6 de juny. Brusseles, Bèlgica. Duc una rama de raïm estampada al braç. El sol està alt com si foren les 10:30. El crepúscul acabà a les 12 de la nit i s’ha fet de dia a les 4:30 de la matinada. Qué poc dura ací la nit.
I jo he decidit, així, com estic ara, que vaig a disfrutar-ho perque si, sense ninguna raó socialment adecuada. Sense avergonyir-me de dir q m’he equivocat i q jo mateixa podria pegar-me una patada en la boca. Vaig a fer-ho perque si, per una raó tan simple com viure.
També me’n he adonat q el cel ací sembla més baixet. Els núvols viatgen casi al alcanç de la ma. I sempre q mire cap amunt, q ho faig molt sovint, veig un montó d’avions formant estels blancs darrere seua. I me’n he adonat q tinc la ment tan tranquila que em puc permitir el luxe de seguir-los amb la mirada i jugar a imaginar cap on anirà com si tornara a ser una xiqueta.
Potser també siga q em sent jo dins del cel ara mateixa, q sóc jo la q està tocant els núvols i no ells els que estàn baixets.
Pot ser m’havia equivocat i resulta q si que existeix.
Però siga el que siga, el cel baixet o jo als núvols, com deixar de disfrutar-ho? Com parar de riure? Com enganyar-se a una mateixa?

Ho veus?

Fa uns dies que no entre per ací. Potser el q vaig llegir a un dels blogs que seguixc, que alguns necesitem la discòrdia per a funcionar bé, potser és cert. Si q és cert. No em fa falta pensar-me-ho. Aquestos dies sóc feliç, molt feliç, no pense, bese, acarície, folle i em deixe dur.
Però no, no, ja està, ja he començat a pensar. Ja l'he cagat. No he parat de pensar-ho en ningún moment, però per ara podia empresonar-ho un poc. I no em deixe a mi mateixa disfrutar-ho com deuria, q per què? Doncs perque sempre em sembla q em perdré alguna cosa. No ho entenc. No em deixe a mi amteixa ser feliç. Però és q tot s'acaba, tot, absolutament. I si demà m'atropella un autobús? Açò ho he escoltat huí varies vegades. De la seua boca, si, de la seua boca. No puc estar més d'acord. És més, demà puc caure'm per unes escales i que tots els plans se'n vagen a la merda. Però no puc més que rebre esta frase com un punyal al cor. Tot al mateix temps perque m'encantaria no tindre q pensar-ho tot el temps. Perque desitjaria no haver tingut que apendre-ho. Podria haver-ho tingut com a la teoria o el principi tota la meua vida. I havera sigut feliç. Estic segura q havera sigut molt feliç. potse rno de la mateixa forma q podria ser-ho ara, però podria se molt feliç d'una altra manera. Però no, no, això no passa. Ja està.
I què passarà? Per què aquesta inseguritat? Per què no em puc deixar dur per aquesta sensació. La qüestió no és deixar-te portar i disfrutar-ho tot. No, no és simplifica tot a deixar-te dur. No puc. Però sóc tan feliç ara mateixa. I al mateix temps estic tan trista. Ho veus?

Retallables

I si no puc parar de mirar-te? Q faig si se'm queden els ulls paralitzats per qualsevol dels teus moviments? I si quan escolte la teua veu se'm fiquen els pels de punta? I qué passa si perd la respiració quan em toques encara q siga amb l'aire que fas quan passes? I qué és el que ocorre quan aquest desig no té cara i es multiplica i multiplica? Quan els rostres són intercambiables als somnis com les nines dels retallables de quan era menuda. He de pensar q açò és un dilema moral? He de pensar en q dirà la gent quan ho sàpiga? He de pensar en q algún d'eixos rostres es pot sentir afectat? Sóc inmoral? Ho disfrute fins q s'acabe? I quan s'acabe qué passarà? Passarà el q ha passat sempre. Uns quedaràn, els bons, els q ho entenen. Els q entenen q no puc donar-li-ho tot a una persona. Ja li vaig entregar el meu cor a algú i se'l va endur tan llunt q no el trobaré mai més. Així q els q queden ací, sobre la terra, se'l tindràn q repartir com a bons germans.

Estava plé de gent q no coneixia, ple de xiquets, de majors, de persones. Però no vaig poder evitar fer unes quantes entrades al servici de les meues foses. Cada vegada més profundes, més negres. Aquest abisme al q m'he vist abocada tantes vegades. L'abisme que he observat tantes vegades des de baix. No des de la vora, si no des de la part més profunda. Fa molt de temps q estic ací, esperant. Esperant alguna cosa q em faja sortir. Que em diga q puc anar amunt. Vore l'escala, l'ascens. I ara, a l'estació, efectuarà el seu pas un tren sense parada. I una veu bilingüe i robòtica avisa q no es creuen les vies. El sent pitar allà llunt i sols se'm ocorre q ara és quan deuria creuar les vies i fugir quedant-me ací baix a l'abisme per sempre. Perque ja em sembla q és l'única cosa q em queda per fer. L'única cosa q puc fer és no sortir d'ací baix mai. Ningú m'espera allà dalt. Ningú. Sols una persona m'espera a l'altre costat d'aquest abisme inmens. Obrint els braços des de fa 4 anys. O en fa cinc? O pot ser 6? Ja no recorde ni quan se'n va anar Però el que si sé és que l'última cosa q va vore abans d'anar-se'n va ser la meua cara, els meus ulls, les meues mans, la meua impotència, la meua frustració. I l'última cosa q va escoltar va ser la meua veu, les meues paraules q es repetixen al meu cap continuament com un mantra des d'aquell dia. I per què recode açò ara? Per què? He tornat a mirar al meu voltant i he tornat a vore l'abisme i m'he vist reflexada de nou en tots els espills trencats de les meues ales. Aquelles q reventaren ja fa tan de temps q ni recorde quan va ser. I un altre tren sense parada passa per ací. I pot ser, pense, pot ser hauria d'haver-me quedat quan em varen dir q em quedara i no haver vingut a aquesta maleïda estació. A dins del meu cap bote i un vagó pintat, pot ser per algún conegut, em desfà en mil trocets. I surt per l'altre costat sense renovar. No sóc ningú nou. Les meues ales continuen trencades i els espills continuen reflexant aquesta image q s'ha convertit en la meua. Plore de nou sense llàgrimes, com sempre ho he fet. Se les va endur totes abans de deixar-me vessar-les, les va absorbir totes amb aquella última mirada quan la seua quéia. I les meues ales continuen fent-se a troços cada vegada més menuts. Intente refer-les, però els troços es trenquen cada vegada més. Les meues ales continuen trencades. I dic adéu amb la ma. Tercer tren sense parada.

Menuda merda

Pegant una remirada per alguns comentaris sobre la crisis i tot açò q està passant amb els bancs i els diners, i l'economia i tot el puto món. Me'n he adonat d'una cosa. Que mentre no aparega un misteriós i milagrós poble (q, està clar, ha de ser extraterrestre ja q en la terra tenim ben comprovat q no existix) totalment altruista q estiga disposat a sacrificar-se per tots nosaltres, açò no s'acabarà. Perque senyors i senyores açò no és un tira i afluixa a vore qui pot donar menys o qui està donant més (que és del q es tracta, i, si, sé q sóc redundant). Açò es tracta de que estàn fent q s'enfadem entre nosaltres mentre no sabem ni la cara q tenen ni per on es mouen els q han provocat tot açò. Jo opine q el millor és no tenir absolutament res. El sentiment de propietat ens ha pervertit des de fa massa temps ja.