Fa uns dies que no entre per ací. Potser el q vaig llegir a un dels blogs que seguixc, que alguns necesitem la discòrdia per a funcionar bé, potser és cert. Si q és cert. No em fa falta pensar-me-ho. Aquestos dies sóc feliç, molt feliç, no pense, bese, acarície, folle i em deixe dur.
Però no, no, ja està, ja he començat a pensar. Ja l'he cagat. No he parat de pensar-ho en ningún moment, però per ara podia empresonar-ho un poc. I no em deixe a mi mateixa disfrutar-ho com deuria, q per què? Doncs perque sempre em sembla q em perdré alguna cosa. No ho entenc. No em deixe a mi amteixa ser feliç. Però és q tot s'acaba, tot, absolutament. I si demà m'atropella un autobús? Açò ho he escoltat huí varies vegades. De la seua boca, si, de la seua boca. No puc estar més d'acord. És més, demà puc caure'm per unes escales i que tots els plans se'n vagen a la merda. Però no puc més que rebre esta frase com un punyal al cor. Tot al mateix temps perque m'encantaria no tindre q pensar-ho tot el temps. Perque desitjaria no haver tingut que apendre-ho. Podria haver-ho tingut com a la teoria o el principi tota la meua vida. I havera sigut feliç. Estic segura q havera sigut molt feliç. potse rno de la mateixa forma q podria ser-ho ara, però podria se molt feliç d'una altra manera. Però no, no, això no passa. Ja està.
I què passarà? Per què aquesta inseguritat? Per què no em puc deixar dur per aquesta sensació. La qüestió no és deixar-te portar i disfrutar-ho tot. No, no és simplifica tot a deixar-te dur. No puc. Però sóc tan feliç ara mateixa. I al mateix temps estic tan trista. Ho veus?
