13 dies eterns i infinits, 12 dies més un. 12 més mig. Mig q s'acaba. 12.
He descobert la raó del meu insomni semanal. Com pot ser q en un coltxó en terra (d'espuma, dels "xungos") podia dormir i en aquest llit inmensament cómode no puc tancar l'ull en tota la nit? No puc perque no estàs. Perque si m'apetix q algú em done calor i em moleste al llit eres tu. M'encanta q em molestes. Donar-me la volta i q estigues ahí, ocupant el teu espai al llit (q és més teu q meu, però q ja sembla haver-se fet a mi). Podria tancar totes les finestres i anar-me'n a dormir aquestos 13 dies q queden perque no m'avellis fer res més q vore't. Preferiria mil vegades no tindre res q escriure q l'angoixa de tenir q fer-ho per poder traure tot el drama este q duc per dins. Quina ràbia q no siga posible. I quan tornes et faré q m'engoixes per poder continuar escrivint, si no, qué serà de la meua vida? I un somriure m'estira la boca sense poder evitar-ho. Ho sent, però l'olor del café em reclama.
