Són les 7:22 del matí exactament. Disabte 6 de juny. Brusseles, Bèlgica. Duc una rama de raïm estampada al braç. El sol està alt com si foren les 10:30. El crepúscul acabà a les 12 de la nit i s’ha fet de dia a les 4:30 de la matinada. Qué poc dura ací la nit.
I jo he decidit, així, com estic ara, que vaig a disfrutar-ho perque si, sense ninguna raó socialment adecuada. Sense avergonyir-me de dir q m’he equivocat i q jo mateixa podria pegar-me una patada en la boca. Vaig a fer-ho perque si, per una raó tan simple com viure.
També me’n he adonat q el cel ací sembla més baixet. Els núvols viatgen casi al alcanç de la ma. I sempre q mire cap amunt, q ho faig molt sovint, veig un montó d’avions formant estels blancs darrere seua. I me’n he adonat q tinc la ment tan tranquila que em puc permitir el luxe de seguir-los amb la mirada i jugar a imaginar cap on anirà com si tornara a ser una xiqueta.
Potser també siga q em sent jo dins del cel ara mateixa, q sóc jo la q està tocant els núvols i no ells els que estàn baixets.
Pot ser m’havia equivocat i resulta q si que existeix.
Però siga el que siga, el cel baixet o jo als núvols, com deixar de disfrutar-ho? Com parar de riure? Com enganyar-se a una mateixa?
