La tornada als origens

Ni la meua tampoc. Encara q siga el meu color favorit. Per què al rosa sempre li hem donat eixe significat positiu? Com q quan la vida és color rosa tot és bonic i meravellós. Doncs el rosa és un des colors q més negre duu crec, a part del roig. Bé, no vaig a ficar-me a parlar de coses q no sé, perque tampoc estic segura que açò siga veritat. Però be. Sembla que aquest és un missatge final. He passat una etapa de la meua vida. I ara pareix q comença una nova en la que el fet més característic és la tornada als origens.
Així doncs done per concluit aquest blog. Perque ja el tinc avorrit i feia molt de temps q no escrivia i perque jo sóc així.
N'obriré un altre de totes formes, no s'aneu a lliurar de mí, per si vos interesa:
http://vidanorosa.blogspot.com/
Gràcies per seguir-me i gràcies per no jutjar-me. Espere continuar vegent-vos.

Açò és una merda

M'alce. Obric el mail: "Oportunidad de trabajo increíble" " Trabaja desde casa. Interesantes comisiones (imprescindible teléfono fijo)"" Imprescindible buena presencia" " Imprescindible (tropecientos) años de experiencia". Tanque el mail. Obric el fuckbook. Copia y pega esto en tu muro..., Spainiscrazy, fashion world, etc... Me'n vaig a baixar a la gossa. Passetge pel poble com si fora un prota de Los lunes al sol. El tema de converssa del dia: No hi ha feina, la mala gestió de ZP. Una iaia em mira de dalt a baix despectivament. No em mires així filla de... este pais ja estava fet una merda quan jo em vaig fer gran, no ho he provocat jo. La mire de dalt a baix, més despectivament encara. Maleducada, segur q li se passa pel cap a eixa dona. Bé, a mi se'm ha passat pel cap el mateix. Torne a casa, més cremada encara. La gossa feliç de la vida. Obric la retalia de pàgines de recerca de treball: Laboris, Trabajar, Curran tes, Infojobs, Adecco, Randstad, etc. El mateix: " Oportunidad de trabajo increíble" , bla, bla, bla... " Se necesitan teleoperadoras" (I una merda, el curro és de "comercial puerta fría" pero a ningú li dóna la puta gana currar d'això i t'enganyen, s'aprofiten, et cremen). Estic fins la punta la figa (ahí on està el clítoris) de fer el mateix tots el dies, d'alçar-me i tindre la mateixa rutina sense benefici. I busque qui té la culpa. Igual q la busquen tots els q tenen feina, tots els q em miren pel carrer despectivament com si la culpa de tot açò fóra nostra, quan nosaltres no havíem nascut encara quan va començar a gestionar-se mal Espanya. Xikets, q açò ve de fa molt llarg, q no se'n ha anat a fer la ma en 4 dies. Q l'Spanish style està claríssim: Corrupció, "enxufes" i favoritismes. Q quan més gran tingues el forat del cul més coses caben (un cotxe, una casa, i un apartament en Marina d'Or, viatges a Perú i a Cuba i dos o tres xikets per a q de majors tingam algú q ens pague les pensions). Açòés una merda.

Fa temps...

Fa temps q no em faig un autorretrat. Fa temps q no escric. Fa temps q tinc el cap plé de tu i de la teua risa. Fa temps q has plenat tot el temps de la meua vida. Fa un temps q, de cop, la vesprada ens sorprén follant al sofà. Fa temps q em sorprenc cada vegada q em parles. Fa temps q et conec i fa poc q estic coneguen-te. I ja no tinc por de caure en tòpics perque és veritat q la teua pell em fica els pels de punta i q quan em fiques una ma en l'esquena tots els problemes del meu món s'han acabat. És veritat q puc parlar amb tu sense por. I q em deixes en silenci quan ho necesite. És veritat q si durant eixe silenci m'abraces i em fas una carícia em dóna completament igual per què estava cabrejada i confusa. I així, quan tot perd importància i sols estem tu i jo, és més fàcil parlar i enamorar-se de nou. Fa temps q no estic sola dins del me xicotet món interior. I no sabia q em podia agradar tant.

Huí tinc por. Tinc por de viure. La majoria de gent té pànic a morir. Jo en tinc de viure. Però mentre tu estigues al meu costat estic trankila. Perque cada vegada q se’m fica la pell de galllina quan em beses i em toques em recordes per què mereix la pena viure. Perque encara q no m'entengues intentes traure'm un somriure. Perseverant sempre, sense frustrar-te per no poder aconseguir-ho en algún moment. I, al final, sempre ho aconseguixes.

Jo et puc fer oblidar el que vullgues... mentre sent el teu alé suaument en la meua orella. La teua respiració em recorda la glòria dels somnis més humits que he tingut en la meua vida. I cada dia q passa estic més unida a tu. Ja no puc evitar voler-te. I cada vegada em resulta més difícil desfer-me d'eixes sensacions que em travessen com un raig quan de cop et mire i pense què passaria si te'n anares. I desapareixes del meu costat. Se'm para el cor. Tanque els ulls, els obric i tornes a estar ahí, no te'n has anat, ha sigut un segón de malson. Cada vegada q obris els ulls i em mires em recorre un escalfred de plaer fins la part més profunda que pots trobar entre les meues cames. Em resta amb estar amb tu, tot el dia, cada segón. Em dóna igual tota la gent. I al mateix temps em sent més prop de tots,més feliç en tots. Tinc ganes d'abraçar a la gent, d'acariciar a la gent, de sentir-me prop de la gent. Fas com si no m'escoltares, te'n vas per les rames quan t'estic contant alguna cosa, m'interromps... et mataria quan fas això. Però al poc temps, quan tens l'oportunitat, em demostres que m'has estat escoltant. Em continues sorprenent. Encara que no sàpiga el menjar que més t'agrada, o el record més bonic que tens, o el més dolent, encara que no sàpiga mil coses de tu que la resta de loa gent considera importants. Són nimietats comparat amb saber el que sé de tu i el que tu saps de mi, que és tan profund que resulta inexplicable. És com si, per fi, algú havera trobat la manera d'aplegar a aquell abisme oscur on restaven els trossos de mirall de les meues ales trencades. Com si una ma havera travessat l'oscuritat més absoluta, apareguent de cop davant dels meus ulls, oberta. I uns ulls que parlen més que qualsevol boca i lligen sense llegir m'han fet ixir d'ahí i vore el món saturat de llum, cegador al principi, adorable, dolcíssim món ple d'espectatives i projectes. I,el més important, amb força i amb una esquena on recolzar-se per dur-ho tot a bon terme. Et vull tant...

Et trobe a faltar

Et trobe a faltar. Em beuré les hores. Exactament 1 dia falta ja. I hui m'he enterat q 1+1 poden ser 2 o 10. I estic com una xiketa xikoteta, q ja feia tant de temps q no tenia les ansies d'aprendre q tinc ara. Perque el que és escriure, ja no sé, no em puc concentrar, però bé, ja falta menys perque torne l'inspiració. És q sols de pensar-ho...

Eres com una droga

8 dies
Tinc síndrome d'abstinència.
Tinc "mono" de tú.
Em pegue de cabotades contra les parets.
M'arranque la pell a tires.
Vull q estigues ací ja.
Vull escoltar la teua veu i els teus silencis.
Vull existir al teu costat.
Perque em tens enganxada.
Perque t'has convertit en la meua droga.
I tem q eres una droga dura, difícil de passar sense ella, difícil desenganxar-se d'ella.
Però em dóna igual, mentre estigues al meu costat.
Em dóna igual perque d'ací 8 dies estarem aplegant ací, al teu llit, q ja és meu també.
I eixe serà el cau on ens amagarem, veritat q si, amor?

13 dies

13 dies eterns i infinits, 12 dies més un. 12 més mig. Mig q s'acaba. 12.
He descobert la raó del meu insomni semanal. Com pot ser q en un coltxó en terra (d'espuma, dels "xungos") podia dormir i en aquest llit inmensament cómode no puc tancar l'ull en tota la nit? No puc perque no estàs. Perque si m'apetix q algú em done calor i em moleste al llit eres tu. M'encanta q em molestes. Donar-me la volta i q estigues ahí, ocupant el teu espai al llit (q és més teu q meu, però q ja sembla haver-se fet a mi). Podria tancar totes les finestres i anar-me'n a dormir aquestos 13 dies q queden perque no m'avellis fer res més q vore't. Preferiria mil vegades no tindre res q escriure q l'angoixa de tenir q fer-ho per poder traure tot el drama este q duc per dins. Quina ràbia q no siga posible. I quan tornes et faré q m'engoixes per poder continuar escrivint, si no, qué serà de la meua vida? I un somriure m'estira la boca sense poder evitar-ho. Ho sent, però l'olor del café em reclama.

I huí m'he quedat sense paraules.

El cel baixet

Són les 7:22 del matí exactament. Disabte 6 de juny. Brusseles, Bèlgica. Duc una rama de raïm estampada al braç. El sol està alt com si foren les 10:30. El crepúscul acabà a les 12 de la nit i s’ha fet de dia a les 4:30 de la matinada. Qué poc dura ací la nit.
I jo he decidit, així, com estic ara, que vaig a disfrutar-ho perque si, sense ninguna raó socialment adecuada. Sense avergonyir-me de dir q m’he equivocat i q jo mateixa podria pegar-me una patada en la boca. Vaig a fer-ho perque si, per una raó tan simple com viure.
També me’n he adonat q el cel ací sembla més baixet. Els núvols viatgen casi al alcanç de la ma. I sempre q mire cap amunt, q ho faig molt sovint, veig un montó d’avions formant estels blancs darrere seua. I me’n he adonat q tinc la ment tan tranquila que em puc permitir el luxe de seguir-los amb la mirada i jugar a imaginar cap on anirà com si tornara a ser una xiqueta.
Potser també siga q em sent jo dins del cel ara mateixa, q sóc jo la q està tocant els núvols i no ells els que estàn baixets.
Pot ser m’havia equivocat i resulta q si que existeix.
Però siga el que siga, el cel baixet o jo als núvols, com deixar de disfrutar-ho? Com parar de riure? Com enganyar-se a una mateixa?

Ho veus?

Fa uns dies que no entre per ací. Potser el q vaig llegir a un dels blogs que seguixc, que alguns necesitem la discòrdia per a funcionar bé, potser és cert. Si q és cert. No em fa falta pensar-me-ho. Aquestos dies sóc feliç, molt feliç, no pense, bese, acarície, folle i em deixe dur.
Però no, no, ja està, ja he començat a pensar. Ja l'he cagat. No he parat de pensar-ho en ningún moment, però per ara podia empresonar-ho un poc. I no em deixe a mi mateixa disfrutar-ho com deuria, q per què? Doncs perque sempre em sembla q em perdré alguna cosa. No ho entenc. No em deixe a mi amteixa ser feliç. Però és q tot s'acaba, tot, absolutament. I si demà m'atropella un autobús? Açò ho he escoltat huí varies vegades. De la seua boca, si, de la seua boca. No puc estar més d'acord. És més, demà puc caure'm per unes escales i que tots els plans se'n vagen a la merda. Però no puc més que rebre esta frase com un punyal al cor. Tot al mateix temps perque m'encantaria no tindre q pensar-ho tot el temps. Perque desitjaria no haver tingut que apendre-ho. Podria haver-ho tingut com a la teoria o el principi tota la meua vida. I havera sigut feliç. Estic segura q havera sigut molt feliç. potse rno de la mateixa forma q podria ser-ho ara, però podria se molt feliç d'una altra manera. Però no, no, això no passa. Ja està.
I què passarà? Per què aquesta inseguritat? Per què no em puc deixar dur per aquesta sensació. La qüestió no és deixar-te portar i disfrutar-ho tot. No, no és simplifica tot a deixar-te dur. No puc. Però sóc tan feliç ara mateixa. I al mateix temps estic tan trista. Ho veus?

Retallables

I si no puc parar de mirar-te? Q faig si se'm queden els ulls paralitzats per qualsevol dels teus moviments? I si quan escolte la teua veu se'm fiquen els pels de punta? I qué passa si perd la respiració quan em toques encara q siga amb l'aire que fas quan passes? I qué és el que ocorre quan aquest desig no té cara i es multiplica i multiplica? Quan els rostres són intercambiables als somnis com les nines dels retallables de quan era menuda. He de pensar q açò és un dilema moral? He de pensar en q dirà la gent quan ho sàpiga? He de pensar en q algún d'eixos rostres es pot sentir afectat? Sóc inmoral? Ho disfrute fins q s'acabe? I quan s'acabe qué passarà? Passarà el q ha passat sempre. Uns quedaràn, els bons, els q ho entenen. Els q entenen q no puc donar-li-ho tot a una persona. Ja li vaig entregar el meu cor a algú i se'l va endur tan llunt q no el trobaré mai més. Així q els q queden ací, sobre la terra, se'l tindràn q repartir com a bons germans.

Estava plé de gent q no coneixia, ple de xiquets, de majors, de persones. Però no vaig poder evitar fer unes quantes entrades al servici de les meues foses. Cada vegada més profundes, més negres. Aquest abisme al q m'he vist abocada tantes vegades. L'abisme que he observat tantes vegades des de baix. No des de la vora, si no des de la part més profunda. Fa molt de temps q estic ací, esperant. Esperant alguna cosa q em faja sortir. Que em diga q puc anar amunt. Vore l'escala, l'ascens. I ara, a l'estació, efectuarà el seu pas un tren sense parada. I una veu bilingüe i robòtica avisa q no es creuen les vies. El sent pitar allà llunt i sols se'm ocorre q ara és quan deuria creuar les vies i fugir quedant-me ací baix a l'abisme per sempre. Perque ja em sembla q és l'única cosa q em queda per fer. L'única cosa q puc fer és no sortir d'ací baix mai. Ningú m'espera allà dalt. Ningú. Sols una persona m'espera a l'altre costat d'aquest abisme inmens. Obrint els braços des de fa 4 anys. O en fa cinc? O pot ser 6? Ja no recorde ni quan se'n va anar Però el que si sé és que l'última cosa q va vore abans d'anar-se'n va ser la meua cara, els meus ulls, les meues mans, la meua impotència, la meua frustració. I l'última cosa q va escoltar va ser la meua veu, les meues paraules q es repetixen al meu cap continuament com un mantra des d'aquell dia. I per què recode açò ara? Per què? He tornat a mirar al meu voltant i he tornat a vore l'abisme i m'he vist reflexada de nou en tots els espills trencats de les meues ales. Aquelles q reventaren ja fa tan de temps q ni recorde quan va ser. I un altre tren sense parada passa per ací. I pot ser, pense, pot ser hauria d'haver-me quedat quan em varen dir q em quedara i no haver vingut a aquesta maleïda estació. A dins del meu cap bote i un vagó pintat, pot ser per algún conegut, em desfà en mil trocets. I surt per l'altre costat sense renovar. No sóc ningú nou. Les meues ales continuen trencades i els espills continuen reflexant aquesta image q s'ha convertit en la meua. Plore de nou sense llàgrimes, com sempre ho he fet. Se les va endur totes abans de deixar-me vessar-les, les va absorbir totes amb aquella última mirada quan la seua quéia. I les meues ales continuen fent-se a troços cada vegada més menuts. Intente refer-les, però els troços es trenquen cada vegada més. Les meues ales continuen trencades. I dic adéu amb la ma. Tercer tren sense parada.

Menuda merda

Pegant una remirada per alguns comentaris sobre la crisis i tot açò q està passant amb els bancs i els diners, i l'economia i tot el puto món. Me'n he adonat d'una cosa. Que mentre no aparega un misteriós i milagrós poble (q, està clar, ha de ser extraterrestre ja q en la terra tenim ben comprovat q no existix) totalment altruista q estiga disposat a sacrificar-se per tots nosaltres, açò no s'acabarà. Perque senyors i senyores açò no és un tira i afluixa a vore qui pot donar menys o qui està donant més (que és del q es tracta, i, si, sé q sóc redundant). Açò es tracta de que estàn fent q s'enfadem entre nosaltres mentre no sabem ni la cara q tenen ni per on es mouen els q han provocat tot açò. Jo opine q el millor és no tenir absolutament res. El sentiment de propietat ens ha pervertit des de fa massa temps ja.

JO ESTIC MÉS BOJA Q ELL

Huí mentre m'esperava a la parada de l'autobús entretinguda amb els cordons de les meues sabates, pensant en com d'asco dóna tenir q agafar tans tranports impúblics per a aplegar a casa m'ha passat una cosa q em pega voltes pel cap encara q no m'haja fet sentir ningún sentiment extremàdament apasionat ni viu. Ni tan sols he notat com un cotxe reduia davant meua i mentre una xica de pel negre (tintat) em mirava fixament intentant gravar els meus rasgues a la seua memòria, el seu amic q conduia a allargat el braç cap a mi fent un gest com si em disparara. Q per què he alçat el cap? Doncs perque m'han pitat per a cridar la meua atenció. Aquesta parelleta és d'eixes q les iaies quan els veuen passar no s'agafen amb força les bosses per por a que li'l furten. Aquesta parelleta amb el seu frod focus blau cèl elèctric (lleugerament tunejat) passa desapercebuda per un centre comercial o pasetjant pels carrers de València. Mentres tant, les xiques q esperaven l'autobús amb mi m'han mirat amb una mirada q em declarava culpable de la provocació. És la primera vegada q em passa una cosa tan directa i no ha sigut res. La pròxima vegada el q passarà és q jo me'n recordaré de les seues cares i ells de la meua no. I no serà perque jo m'haja amagatdarrere d'una disfressa, serà perque no tenen ni idea de ki sóc però ells m'han dit ki eren sols amb aquest gest. No ho entenc. I el primer q he pensat és q havera passat si havera tingut una pistola de veritat? Q passarà si aquest especímen aplega en algún moment a ser policia, soldat o alguna cosa pitjor? Q estàn aprenent els xavals? Q és el q volia? Amb ki m'ha confundit? I el més fort de tot é sq no he sentit res, m'ha donat igual perque jo li tinc molta menys por a ell q ell a mi. Perque jo estic més boja q ell.

La por

"La por si l'aprofites es torna cerimònia..."
El meu cor m'espenta per a que vaja de pressa per q et diga q et vull, q et vull moltíssim. Però una altra força invisible m'obliga a no fer-ho. I ho escric mil vegades i ho borre. I ho torne a escriure una mil i una i ho torne a borrar altra mil i una vegada. I no sé q obliga al meu dit a pressionar la tecla de borrar. Potser perque amb les persones no pots desfer el q has fet. No tenim Control+Z. Quan es diu una cosa ja no pots tornar enrrere, o costa molt tornar enrrere. I després de tot en aquestos moments la meua relació amb l'amor no es molt bona. Perque fa el q vol de mi. I hui t'estime com si em morira i demà potser m'alce pel matí i ja no sent res per tu. Enamorar-se és una traició, és debilitat, et deixa sense defenses, totalment nuet davant d'una altra persona q des d'eixe mateix moment ja pot fer el q vuiga amb tu. No puc deixar q em passe això amb un altre amic, no puc correr el risc, no puc. Perque fa mal, fa molt de mal. I et passes nits i dies pensant per què se'n ha anat de repent eixe sentiment q semblava tan fort, eixa pasió. Per què? Què ha canviat de cop? No canvia res, canvie jo. Em criden l'atenció moltes coses i vaig deixant-me portar. I aplega un moment q la persona q està al meu costat es queda en el camí, apartat a un costat. Hi ha ki no es cansa d'esperar-me i he de tornar per dir-li q no m'espere, q ja es vorem, ki sap, si es tornen a creuar els nostres camins. Hi ha ki s'aparta a un costat quan es cansa i continua en una altra direcció. Sóc un desekilibri molt gran jo mateixa. No la meua vida, ni els meus actes, ni els meus pensaments, ni els meus principis. Sóc jo el desekilibri. Però q em de fer si et vull. El q passa és q ara et vull més a tu però han hagut altres als q he volgut igual però de forma diferent. Qui sap q passarà demà, ki sap on estaré d'ací dos mesos, ki sap ki seré, si estaré, si no. Ki sap. El q vull és parlar amb tu per traure'm tots els putos dubtes del cap i vore si realment m'entens, si em vols, si... Tot fora. I sent por de perdre't quan em conegues del tot. Tinc por q si m'obric del tot pegues a fugir o t'apartes a un costat i et veja perdre't en l'horitzó per un camí diferent al meu. Que no formes part de la meua vida no entra en els meus plans. Així q deixaré q guanye la paciència, q crec q deu ser la força invisible q m'espenta a no dir-te que et vull.

I una merda

Es poden tindre agujetes al pit de plorar? Tampoc vaig estar tan de rato, 15 minuts no aplegaria. Tan de temps feia q no plorava q tenia els músculs atrofiats?
I duc tot el dia pensant q és aquesta pressió al pit? Qué és aquest dolor q duc el dia faja el q faja, vaja on vaja, diga el q diga? Qué és açò q sent hui q no havia sentit mai? És ansietat? Ansietat per què? L'ansietat té una raó, sempre. Sempre. Quina és la meua raó? És anyorar als amics perque els de veritat estàn lluny? Per qué els suposats q tens prop no donen senyals de vida? És per què no m'he dixat mai conéixer i ara n'estic pagant les consecuències? És q el meu cor estira per a q faja el q és normal, el q no vull fer, el q s'ha de fer, el q és fàcil? És q t'anyore a Tu? O a tu? O a tu? O a tu? O a tu? I els "tus" cada vegada es multipliquen més. Però sols un es fa cada dia més important. Cada dia ple de sorpreses.
I em sent com si fins ara hagués sigut un robot incapaç de sentir, q tot el q havia sentit creguera q era intens, però sols m'enganyava a mi mateixa. I quan m'he adonat d'açó és quan he nascut de veritat. I el dolor del naixement, el dolor de sortir del ventre de la mare, mentre una força invisible t'espenta per darrere cap a una llum cegadora i tu vols resistir-te però tots els teus esforços són inútils, eixe dolor de frustració és pel q plores al náixer. Eixos plors potser foren els d'ahir. Uns plors de renaixement. I en compte de dur-me als pits de ma mare, em van deixar estesa al piso del bàter, fred i aspre. I per això em vaig alçar. Per deixar de fer tonteries. Per què tonteries? Per qué sempre he pensat q açò són tonteries? Què va passar q em va deixar aquesta impremta tan a foc gravada al cor? Qué ha passat ara q el meu cor està intentant desfer-se d'eixe element estrany q es va instaurar en ell no sé quan ni com ni per què? És això? Qué és? Qué està passant? No he sentit mai i comence a sentir ara? O he sentit tant q el meu cor es resisteix a sentir més? De qué tinc por? I per què tinc por? És la tristessa? És la tristessa el q tem? La tristessa d'adonar-se'n q els sentiments van i venen com les oles de la mar. I q mai són iguals. Potser el meu cor estiga reaccionant com deuria a una posible amenaça. Que haja evol.lucionat. Una merda d'evol.lució, per cert, com casi totes les q ens fan civilitzats i racionals. Una merda de mauresa, una merda d'obrir els ulls, una merda de cor.
I una merda m'he de sentir així molt de temps. I una merda. I una merda he de deixar q aquest dolor estrany i irracionalment racional s'apodere de mi.
I una merda.

Explote

He explotat. Per fí, he explotat.
I no em sent millor. Kina desil.lusió més gran. Diuen q quan explotes, després et sents millor. Però no és veritat.
És molt difícil continuar fent el paper de que estic bé, si no ho estic.
Hui he explotat. Mentre em tallava el pel m'he ficat a plorar com una imbècil per jo q sé kina raó. Perque no en trobe ninguna de raó racional per plorar.

O

Podràs fer-me el q vullgues, però jo no em deixaré. I en el moment en que trobes el punt q et falta ja no tindré escapatòria de tú. No podré fugir-me'n. Perque ja t'he dit q et pots convertir en un vici (si no és q ja ho eres). 24 dies.

No creus?

Em passe els dies intentant no pensar en tu. No pensar el q sent. Intente no sentir directament. Però no puc deixar de fer-ho. Em fa por quan em venen records de tu. Em fa pànic. I intente oblidar-te de mil maneres. Intente vore el mateix en altres persones, intente buscar comparacions, però al final sempre guanyes. Guanyes tu en totes les parts del meu cos. Perque pensar en tu em fa somriure i això és difícil, perque els records feliços no solen ser abundants. I quan comencen a pertanyer casi tots a la mateixa persona és increiblement terrorífic. No m'atrevixc encara a escriure les paraules que em passen pel cap a totes hores. Eixes paraules q aquest cap de setmana he intentat traure'm a cop de gintònic ixint del món q ens va unir, intentant adentrar-me'n en un altre q em pertany tant com els caps de setmana eterns a cop d'speed q m'he passat prop de tu. Però eixes paraules estàn començant a escarbar des del fons de la meua consciència i m'ho veig vindre, tard o prompte no podré evitar q surten. I quan he tornat a casa una foto m'ha fet recordar el moment en q es va fer. El q vaig pensar. I m'ha fet recordar la teua mirada. I de vegades em costa mirar-te als ulls, ho recorde, perque se'm veuen les paraules escrites als meus i podries llegir-les. Baixe la mirada per no mostrar la meua debilitat.
Però no. No podria funcionar. Sols funcionaria entre llençols (o al sofà, o a la taula...). Sols funcionaria ahí, fora es desmoronaria tot poc a poc. No creus?