jueves, 27 de mayo de 2010

Retallables


I si no puc parar de mirar-te? Q faig si se'm queden els ulls paralitzats per qualsevol dels teus moviments? I si quan escolte la teua veu se'm fiquen els pels de punta? I qué passa si perd la respiració quan em toques encara q siga amb l'aire que fas quan passes? I qué és el que ocorre quan aquest desig no té cara i es multiplica i multiplica? Quan els rostres són intercambiables als somnis com les nines dels retallables de quan era menuda. He de pensar q açò és un dilema moral? He de pensar en q dirà la gent quan ho sàpiga? He de pensar en q algún d'eixos rostres es pot sentir afectat? Sóc inmoral? Ho disfrute fins q s'acabe? I quan s'acabe qué passarà? Passarà el q ha passat sempre. Uns quedaràn, els bons, els q ho entenen. Els q entenen q no puc donar-li-ho tot a una persona. Ja li vaig entregar el meu cor a algú i se'l va endur tan llunt q no el trobaré mai més. Així q els q queden ací, sobre la terra, se'l tindràn q repartir com a bons germans.

lunes, 24 de mayo de 2010


Estava plé de gent q no coneixia, ple de xiquets, de majors, de persones. Però no vaig poder evitar fer unes quantes entrades al servici de les meues foses. Cada vegada més profundes, més negres. Aquest abisme al q m'he vist abocada tantes vegades. L'abisme que he observat tantes vegades des de baix. No des de la vora, si no des de la part més profunda. Fa molt de temps q estic ací, esperant. Esperant alguna cosa q em faja sortir. Que em diga q puc anar amunt. Vore l'escala, l'ascens. I ara, a l'estació, efectuarà el seu pas un tren sense parada. I una veu bilingüe i robòtica avisa q no es creuen les vies. El sent pitar allà llunt i sols se'm ocorre q ara és quan deuria creuar les vies i fugir quedant-me ací baix a l'abisme per sempre. Perque ja em sembla q és l'única cosa q em queda per fer. L'única cosa q puc fer és no sortir d'ací baix mai. Ningú m'espera allà dalt. Ningú. Sols una persona m'espera a l'altre costat d'aquest abisme inmens. Obrint els braços des de fa 4 anys. O en fa cinc? O pot ser 6? Ja no recorde ni quan se'n va anar Però el que si sé és que l'última cosa q va vore abans d'anar-se'n va ser la meua cara, els meus ulls, les meues mans, la meua impotència, la meua frustració. I l'última cosa q va escoltar va ser la meua veu, les meues paraules q es repetixen al meu cap continuament com un mantra des d'aquell dia. I per què recode açò ara? Per què? He tornat a mirar al meu voltant i he tornat a vore l'abisme i m'he vist reflexada de nou en tots els espills trencats de les meues ales. Aquelles q reventaren ja fa tan de temps q ni recorde quan va ser. I un altre tren sense parada passa per ací. I pot ser, pense, pot ser hauria d'haver-me quedat quan em varen dir q em quedara i no haver vingut a aquesta maleïda estació. A dins del meu cap bote i un vagó pintat, pot ser per algún conegut, em desfà en mil trocets. I surt per l'altre costat sense renovar. No sóc ningú nou. Les meues ales continuen trencades i els espills continuen reflexant aquesta image q s'ha convertit en la meua. Plore de nou sense llàgrimes, com sempre ho he fet. Se les va endur totes abans de deixar-me vessar-les, les va absorbir totes amb aquella última mirada quan la seua quéia. I les meues ales continuen fent-se a troços cada vegada més menuts. Intente refer-les, però els troços es trenquen cada vegada més. Les meues ales continuen trencades. I dic adéu amb la ma. Tercer tren sense parada.

miércoles, 19 de mayo de 2010

Menuda merda


Pegant una remirada per alguns comentaris sobre la crisis i tot açò q està passant amb els bancs i els diners, i l'economia i tot el puto món. Me'n he adonat d'una cosa. Que mentre no aparega un misteriós i milagrós poble (q, està clar, ha de ser extraterrestre ja q en la terra tenim ben comprovat q no existix) totalment altruista q estiga disposat a sacrificar-se per tots nosaltres, açò no s'acabarà. Perque senyors i senyores açò no és un tira i afluixa a vore qui pot donar menys o qui està donant més (que és del q es tracta, i, si, sé q sóc redundant). Açò es tracta de que estàn fent q s'enfadem entre nosaltres mentre no sabem ni la cara q tenen ni per on es mouen els q han provocat tot açò. Jo opine q el millor és no tenir absolutament res. El sentiment de propietat ens ha pervertit des de fa massa temps ja.

domingo, 16 de mayo de 2010

JO ESTIC MÉS BOJA Q ELL


Huí mentre m'esperava a la parada de l'autobús entretinguda amb els cordons de les meues sabates, pensant en com d'asco dóna tenir q agafar tans tranports impúblics per a aplegar a casa m'ha passat una cosa q em pega voltes pel cap encara q no m'haja fet sentir ningún sentiment extremàdament apasionat ni viu. Ni tan sols he notat com un cotxe reduia davant meua i mentre una xica de pel negre (tintat) em mirava fixament intentant gravar els meus rasgues a la seua memòria, el seu amic q conduia a allargat el braç cap a mi fent un gest com si em disparara. Q per què he alçat el cap? Doncs perque m'han pitat per a cridar la meua atenció. Aquesta parelleta és d'eixes q les iaies quan els veuen passar no s'agafen amb força les bosses per por a que li'l furten. Aquesta parelleta amb el seu frod focus blau cèl elèctric (lleugerament tunejat) passa desapercebuda per un centre comercial o pasetjant pels carrers de València. Mentres tant, les xiques q esperaven l'autobús amb mi m'han mirat amb una mirada q em declarava culpable de la provocació. És la primera vegada q em passa una cosa tan directa i no ha sigut res. La pròxima vegada el q passarà és q jo me'n recordaré de les seues cares i ells de la meua no. I no serà perque jo m'haja amagatdarrere d'una disfressa, serà perque no tenen ni idea de ki sóc però ells m'han dit ki eren sols amb aquest gest. No ho entenc. I el primer q he pensat és q havera passat si havera tingut una pistola de veritat? Q passarà si aquest especímen aplega en algún moment a ser policia, soldat o alguna cosa pitjor? Q estàn aprenent els xavals? Q és el q volia? Amb ki m'ha confundit? I el més fort de tot é sq no he sentit res, m'ha donat igual perque jo li tinc molta menys por a ell q ell a mi. Perque jo estic més boja q ell.

sábado, 8 de mayo de 2010

La por


"La por si l'aprofites es torna cerimònia..."
El meu cor m'espenta per a que vaja de pressa per q et diga q et vull, q et vull moltíssim. Però una altra força invisible m'obliga a no fer-ho. I ho escric mil vegades i ho borre. I ho torne a escriure una mil i una i ho torne a borrar altra mil i una vegada. I no sé q obliga al meu dit a pressionar la tecla de borrar. Potser perque amb les persones no pots desfer el q has fet. No tenim Control+Z. Quan es diu una cosa ja no pots tornar enrrere, o costa molt tornar enrrere. I després de tot en aquestos moments la meua relació amb l'amor no es molt bona. Perque fa el q vol de mi. I hui t'estime com si em morira i demà potser m'alce pel matí i ja no sent res per tu. Enamorar-se és una traició, és debilitat, et deixa sense defenses, totalment nuet davant d'una altra persona q des d'eixe mateix moment ja pot fer el q vuiga amb tu. No puc deixar q em passe això amb un altre amic, no puc correr el risc, no puc. Perque fa mal, fa molt de mal. I et passes nits i dies pensant per què se'n ha anat de repent eixe sentiment q semblava tan fort, eixa pasió. Per què? Què ha canviat de cop? No canvia res, canvie jo. Em criden l'atenció moltes coses i vaig deixant-me portar. I aplega un moment q la persona q està al meu costat es queda en el camí, apartat a un costat. Hi ha ki no es cansa d'esperar-me i he de tornar per dir-li q no m'espere, q ja es vorem, ki sap, si es tornen a creuar els nostres camins. Hi ha ki s'aparta a un costat quan es cansa i continua en una altra direcció. Sóc un desekilibri molt gran jo mateixa. No la meua vida, ni els meus actes, ni els meus pensaments, ni els meus principis. Sóc jo el desekilibri. Però q em de fer si et vull. El q passa és q ara et vull més a tu però han hagut altres als q he volgut igual però de forma diferent. Qui sap q passarà demà, ki sap on estaré d'ací dos mesos, ki sap ki seré, si estaré, si no. Ki sap. El q vull és parlar amb tu per traure'm tots els putos dubtes del cap i vore si realment m'entens, si em vols, si... Tot fora. I sent por de perdre't quan em conegues del tot. Tinc por q si m'obric del tot pegues a fugir o t'apartes a un costat i et veja perdre't en l'horitzó per un camí diferent al meu. Que no formes part de la meua vida no entra en els meus plans. Així q deixaré q guanye la paciència, q crec q deu ser la força invisible q m'espenta a no dir-te que et vull.

jueves, 6 de mayo de 2010

I una merda



Es poden tindre agujetes al pit de plorar? Tampoc vaig estar tan de rato, 15 minuts no aplegaria. Tan de temps feia q no plorava q tenia els músculs atrofiats?
I duc tot el dia pensant q és aquesta pressió al pit? Qué és aquest dolor q duc el dia faja el q faja, vaja on vaja, diga el q diga? Qué és açò q sent hui q no havia sentit mai? És ansietat? Ansietat per què? L'ansietat té una raó, sempre. Sempre. Quina és la meua raó? És anyorar als amics perque els de veritat estàn lluny? Per qué els suposats q tens prop no donen senyals de vida? És per què no m'he dixat mai conéixer i ara n'estic pagant les consecuències? És q el meu cor estira per a q faja el q és normal, el q no vull fer, el q s'ha de fer, el q és fàcil? És q t'anyore a Tu? O a tu? O a tu? O a tu? O a tu? I els "tus" cada vegada es multipliquen més. Però sols un es fa cada dia més important. Cada dia ple de sorpreses.
I em sent com si fins ara hagués sigut un robot incapaç de sentir, q tot el q havia sentit creguera q era intens, però sols m'enganyava a mi mateixa. I quan m'he adonat d'açó és quan he nascut de veritat. I el dolor del naixement, el dolor de sortir del ventre de la mare, mentre una força invisible t'espenta per darrere cap a una llum cegadora i tu vols resistir-te però tots els teus esforços són inútils, eixe dolor de frustració és pel q plores al náixer. Eixos plors potser foren els d'ahir. Uns plors de renaixement. I en compte de dur-me als pits de ma mare, em van deixar estesa al piso del bàter, fred i aspre. I per això em vaig alçar. Per deixar de fer tonteries. Per què tonteries? Per qué sempre he pensat q açò són tonteries? Què va passar q em va deixar aquesta impremta tan a foc gravada al cor? Qué ha passat ara q el meu cor està intentant desfer-se d'eixe element estrany q es va instaurar en ell no sé quan ni com ni per què? És això? Qué és? Qué està passant? No he sentit mai i comence a sentir ara? O he sentit tant q el meu cor es resisteix a sentir més? De qué tinc por? I per què tinc por? És la tristessa? És la tristessa el q tem? La tristessa d'adonar-se'n q els sentiments van i venen com les oles de la mar. I q mai són iguals. Potser el meu cor estiga reaccionant com deuria a una posible amenaça. Que haja evol.lucionat. Una merda d'evol.lució, per cert, com casi totes les q ens fan civilitzats i racionals. Una merda de mauresa, una merda d'obrir els ulls, una merda de cor.
I una merda m'he de sentir així molt de temps. I una merda. I una merda he de deixar q aquest dolor estrany i irracionalment racional s'apodere de mi.
I una merda.

miércoles, 5 de mayo de 2010

Explote


He explotat. Per fí, he explotat.
I no em sent millor. Kina desil.lusió més gran. Diuen q quan explotes, després et sents millor. Però no és veritat.
És molt difícil continuar fent el paper de que estic bé, si no ho estic.
Hui he explotat. Mentre em tallava el pel m'he ficat a plorar com una imbècil per jo q sé kina raó. Perque no en trobe ninguna de raó racional per plorar.

martes, 4 de mayo de 2010

O


Podràs fer-me el q vullgues, però jo no em deixaré. I en el moment en que trobes el punt q et falta ja no tindré escapatòria de tú. No podré fugir-me'n. Perque ja t'he dit q et pots convertir en un vici (si no és q ja ho eres). 24 dies.

lunes, 3 de mayo de 2010

No creus?


Em passe els dies intentant no pensar en tu. No pensar el q sent. Intente no sentir directament. Però no puc deixar de fer-ho. Em fa por quan em venen records de tu. Em fa pànic. I intente oblidar-te de mil maneres. Intente vore el mateix en altres persones, intente buscar comparacions, però al final sempre guanyes. Guanyes tu en totes les parts del meu cos. Perque pensar en tu em fa somriure i això és difícil, perque els records feliços no solen ser abundants. I quan comencen a pertanyer casi tots a la mateixa persona és increiblement terrorífic. No m'atrevixc encara a escriure les paraules que em passen pel cap a totes hores. Eixes paraules q aquest cap de setmana he intentat traure'm a cop de gintònic ixint del món q ens va unir, intentant adentrar-me'n en un altre q em pertany tant com els caps de setmana eterns a cop d'speed q m'he passat prop de tu. Però eixes paraules estàn començant a escarbar des del fons de la meua consciència i m'ho veig vindre, tard o prompte no podré evitar q surten. I quan he tornat a casa una foto m'ha fet recordar el moment en q es va fer. El q vaig pensar. I m'ha fet recordar la teua mirada. I de vegades em costa mirar-te als ulls, ho recorde, perque se'm veuen les paraules escrites als meus i podries llegir-les. Baixe la mirada per no mostrar la meua debilitat.
Però no. No podria funcionar. Sols funcionaria entre llençols (o al sofà, o a la taula...). Sols funcionaria ahí, fora es desmoronaria tot poc a poc. No creus?

Necesite deixar-ho


Necesite deixar-ho. Sols una temporada. Deixar-ho tot. Absolutament tot. Perque ja comença a convertir-se en un problema, excesivament. M’estic tornant a enganxar i pot ser comence a perdre amics per aquesta raó. Però aplega un moment q he de fer balanç des d'una perspectiva llunyana. Qui està i qui no està. De qui estic i de qui no estic. Amb ki m'agrada i amb ki no m'agrada estar. Les meues personalitats múltiples, els meus mons múltiples, estàn a punt de fer-me explotar el cap. M’està absorbint el contacte humà. Comence a fer carícies a tots. No és q no vullga q em toquen, és q ja comencen a tocar-me massa. No, he de tornar a acostumbrar-me a mantenir les distàncies. Voler a la gent és una responsabilitat massa gran. No, gràcies.
I de cop sòna el telèfon i tinc q agafar-lo i ficar bona veu. No puc deixar q ningú entre dins de mi. No puc deixar q ningú sàpiga q em passa alguna cosa. Perque el q em passa a mi són tonteries. Ningú pot vore’m. Com sempre.