La tornada als origens

Ni la meua tampoc. Encara q siga el meu color favorit. Per què al rosa sempre li hem donat eixe significat positiu? Com q quan la vida és color rosa tot és bonic i meravellós. Doncs el rosa és un des colors q més negre duu crec, a part del roig. Bé, no vaig a ficar-me a parlar de coses q no sé, perque tampoc estic segura que açò siga veritat. Però be. Sembla que aquest és un missatge final. He passat una etapa de la meua vida. I ara pareix q comença una nova en la que el fet més característic és la tornada als origens.
Així doncs done per concluit aquest blog. Perque ja el tinc avorrit i feia molt de temps q no escrivia i perque jo sóc així.
N'obriré un altre de totes formes, no s'aneu a lliurar de mí, per si vos interesa:
http://vidanorosa.blogspot.com/
Gràcies per seguir-me i gràcies per no jutjar-me. Espere continuar vegent-vos.

Açò és una merda

M'alce. Obric el mail: "Oportunidad de trabajo increíble" " Trabaja desde casa. Interesantes comisiones (imprescindible teléfono fijo)"" Imprescindible buena presencia" " Imprescindible (tropecientos) años de experiencia". Tanque el mail. Obric el fuckbook. Copia y pega esto en tu muro..., Spainiscrazy, fashion world, etc... Me'n vaig a baixar a la gossa. Passetge pel poble com si fora un prota de Los lunes al sol. El tema de converssa del dia: No hi ha feina, la mala gestió de ZP. Una iaia em mira de dalt a baix despectivament. No em mires així filla de... este pais ja estava fet una merda quan jo em vaig fer gran, no ho he provocat jo. La mire de dalt a baix, més despectivament encara. Maleducada, segur q li se passa pel cap a eixa dona. Bé, a mi se'm ha passat pel cap el mateix. Torne a casa, més cremada encara. La gossa feliç de la vida. Obric la retalia de pàgines de recerca de treball: Laboris, Trabajar, Curran tes, Infojobs, Adecco, Randstad, etc. El mateix: " Oportunidad de trabajo increíble" , bla, bla, bla... " Se necesitan teleoperadoras" (I una merda, el curro és de "comercial puerta fría" pero a ningú li dóna la puta gana currar d'això i t'enganyen, s'aprofiten, et cremen). Estic fins la punta la figa (ahí on està el clítoris) de fer el mateix tots el dies, d'alçar-me i tindre la mateixa rutina sense benefici. I busque qui té la culpa. Igual q la busquen tots els q tenen feina, tots els q em miren pel carrer despectivament com si la culpa de tot açò fóra nostra, quan nosaltres no havíem nascut encara quan va començar a gestionar-se mal Espanya. Xikets, q açò ve de fa molt llarg, q no se'n ha anat a fer la ma en 4 dies. Q l'Spanish style està claríssim: Corrupció, "enxufes" i favoritismes. Q quan més gran tingues el forat del cul més coses caben (un cotxe, una casa, i un apartament en Marina d'Or, viatges a Perú i a Cuba i dos o tres xikets per a q de majors tingam algú q ens pague les pensions). Açòés una merda.

Fa temps...

Fa temps q no em faig un autorretrat. Fa temps q no escric. Fa temps q tinc el cap plé de tu i de la teua risa. Fa temps q has plenat tot el temps de la meua vida. Fa un temps q, de cop, la vesprada ens sorprén follant al sofà. Fa temps q em sorprenc cada vegada q em parles. Fa temps q et conec i fa poc q estic coneguen-te. I ja no tinc por de caure en tòpics perque és veritat q la teua pell em fica els pels de punta i q quan em fiques una ma en l'esquena tots els problemes del meu món s'han acabat. És veritat q puc parlar amb tu sense por. I q em deixes en silenci quan ho necesite. És veritat q si durant eixe silenci m'abraces i em fas una carícia em dóna completament igual per què estava cabrejada i confusa. I així, quan tot perd importància i sols estem tu i jo, és més fàcil parlar i enamorar-se de nou. Fa temps q no estic sola dins del me xicotet món interior. I no sabia q em podia agradar tant.

Huí tinc por. Tinc por de viure. La majoria de gent té pànic a morir. Jo en tinc de viure. Però mentre tu estigues al meu costat estic trankila. Perque cada vegada q se’m fica la pell de galllina quan em beses i em toques em recordes per què mereix la pena viure. Perque encara q no m'entengues intentes traure'm un somriure. Perseverant sempre, sense frustrar-te per no poder aconseguir-ho en algún moment. I, al final, sempre ho aconseguixes.

Jo et puc fer oblidar el que vullgues... mentre sent el teu alé suaument en la meua orella. La teua respiració em recorda la glòria dels somnis més humits que he tingut en la meua vida. I cada dia q passa estic més unida a tu. Ja no puc evitar voler-te. I cada vegada em resulta més difícil desfer-me d'eixes sensacions que em travessen com un raig quan de cop et mire i pense què passaria si te'n anares. I desapareixes del meu costat. Se'm para el cor. Tanque els ulls, els obric i tornes a estar ahí, no te'n has anat, ha sigut un segón de malson. Cada vegada q obris els ulls i em mires em recorre un escalfred de plaer fins la part més profunda que pots trobar entre les meues cames. Em resta amb estar amb tu, tot el dia, cada segón. Em dóna igual tota la gent. I al mateix temps em sent més prop de tots,més feliç en tots. Tinc ganes d'abraçar a la gent, d'acariciar a la gent, de sentir-me prop de la gent. Fas com si no m'escoltares, te'n vas per les rames quan t'estic contant alguna cosa, m'interromps... et mataria quan fas això. Però al poc temps, quan tens l'oportunitat, em demostres que m'has estat escoltant. Em continues sorprenent. Encara que no sàpiga el menjar que més t'agrada, o el record més bonic que tens, o el més dolent, encara que no sàpiga mil coses de tu que la resta de loa gent considera importants. Són nimietats comparat amb saber el que sé de tu i el que tu saps de mi, que és tan profund que resulta inexplicable. És com si, per fi, algú havera trobat la manera d'aplegar a aquell abisme oscur on restaven els trossos de mirall de les meues ales trencades. Com si una ma havera travessat l'oscuritat més absoluta, apareguent de cop davant dels meus ulls, oberta. I uns ulls que parlen més que qualsevol boca i lligen sense llegir m'han fet ixir d'ahí i vore el món saturat de llum, cegador al principi, adorable, dolcíssim món ple d'espectatives i projectes. I,el més important, amb força i amb una esquena on recolzar-se per dur-ho tot a bon terme. Et vull tant...

Et trobe a faltar

Et trobe a faltar. Em beuré les hores. Exactament 1 dia falta ja. I hui m'he enterat q 1+1 poden ser 2 o 10. I estic com una xiketa xikoteta, q ja feia tant de temps q no tenia les ansies d'aprendre q tinc ara. Perque el que és escriure, ja no sé, no em puc concentrar, però bé, ja falta menys perque torne l'inspiració. És q sols de pensar-ho...

Eres com una droga

8 dies
Tinc síndrome d'abstinència.
Tinc "mono" de tú.
Em pegue de cabotades contra les parets.
M'arranque la pell a tires.
Vull q estigues ací ja.
Vull escoltar la teua veu i els teus silencis.
Vull existir al teu costat.
Perque em tens enganxada.
Perque t'has convertit en la meua droga.
I tem q eres una droga dura, difícil de passar sense ella, difícil desenganxar-se d'ella.
Però em dóna igual, mentre estigues al meu costat.
Em dóna igual perque d'ací 8 dies estarem aplegant ací, al teu llit, q ja és meu també.
I eixe serà el cau on ens amagarem, veritat q si, amor?

13 dies

13 dies eterns i infinits, 12 dies més un. 12 més mig. Mig q s'acaba. 12.
He descobert la raó del meu insomni semanal. Com pot ser q en un coltxó en terra (d'espuma, dels "xungos") podia dormir i en aquest llit inmensament cómode no puc tancar l'ull en tota la nit? No puc perque no estàs. Perque si m'apetix q algú em done calor i em moleste al llit eres tu. M'encanta q em molestes. Donar-me la volta i q estigues ahí, ocupant el teu espai al llit (q és més teu q meu, però q ja sembla haver-se fet a mi). Podria tancar totes les finestres i anar-me'n a dormir aquestos 13 dies q queden perque no m'avellis fer res més q vore't. Preferiria mil vegades no tindre res q escriure q l'angoixa de tenir q fer-ho per poder traure tot el drama este q duc per dins. Quina ràbia q no siga posible. I quan tornes et faré q m'engoixes per poder continuar escrivint, si no, qué serà de la meua vida? I un somriure m'estira la boca sense poder evitar-ho. Ho sent, però l'olor del café em reclama.

I huí m'he quedat sense paraules.

El cel baixet

Són les 7:22 del matí exactament. Disabte 6 de juny. Brusseles, Bèlgica. Duc una rama de raïm estampada al braç. El sol està alt com si foren les 10:30. El crepúscul acabà a les 12 de la nit i s’ha fet de dia a les 4:30 de la matinada. Qué poc dura ací la nit.
I jo he decidit, així, com estic ara, que vaig a disfrutar-ho perque si, sense ninguna raó socialment adecuada. Sense avergonyir-me de dir q m’he equivocat i q jo mateixa podria pegar-me una patada en la boca. Vaig a fer-ho perque si, per una raó tan simple com viure.
També me’n he adonat q el cel ací sembla més baixet. Els núvols viatgen casi al alcanç de la ma. I sempre q mire cap amunt, q ho faig molt sovint, veig un montó d’avions formant estels blancs darrere seua. I me’n he adonat q tinc la ment tan tranquila que em puc permitir el luxe de seguir-los amb la mirada i jugar a imaginar cap on anirà com si tornara a ser una xiqueta.
Potser també siga q em sent jo dins del cel ara mateixa, q sóc jo la q està tocant els núvols i no ells els que estàn baixets.
Pot ser m’havia equivocat i resulta q si que existeix.
Però siga el que siga, el cel baixet o jo als núvols, com deixar de disfrutar-ho? Com parar de riure? Com enganyar-se a una mateixa?

Ho veus?

Fa uns dies que no entre per ací. Potser el q vaig llegir a un dels blogs que seguixc, que alguns necesitem la discòrdia per a funcionar bé, potser és cert. Si q és cert. No em fa falta pensar-me-ho. Aquestos dies sóc feliç, molt feliç, no pense, bese, acarície, folle i em deixe dur.
Però no, no, ja està, ja he començat a pensar. Ja l'he cagat. No he parat de pensar-ho en ningún moment, però per ara podia empresonar-ho un poc. I no em deixe a mi mateixa disfrutar-ho com deuria, q per què? Doncs perque sempre em sembla q em perdré alguna cosa. No ho entenc. No em deixe a mi amteixa ser feliç. Però és q tot s'acaba, tot, absolutament. I si demà m'atropella un autobús? Açò ho he escoltat huí varies vegades. De la seua boca, si, de la seua boca. No puc estar més d'acord. És més, demà puc caure'm per unes escales i que tots els plans se'n vagen a la merda. Però no puc més que rebre esta frase com un punyal al cor. Tot al mateix temps perque m'encantaria no tindre q pensar-ho tot el temps. Perque desitjaria no haver tingut que apendre-ho. Podria haver-ho tingut com a la teoria o el principi tota la meua vida. I havera sigut feliç. Estic segura q havera sigut molt feliç. potse rno de la mateixa forma q podria ser-ho ara, però podria se molt feliç d'una altra manera. Però no, no, això no passa. Ja està.
I què passarà? Per què aquesta inseguritat? Per què no em puc deixar dur per aquesta sensació. La qüestió no és deixar-te portar i disfrutar-ho tot. No, no és simplifica tot a deixar-te dur. No puc. Però sóc tan feliç ara mateixa. I al mateix temps estic tan trista. Ho veus?

Retallables

I si no puc parar de mirar-te? Q faig si se'm queden els ulls paralitzats per qualsevol dels teus moviments? I si quan escolte la teua veu se'm fiquen els pels de punta? I qué passa si perd la respiració quan em toques encara q siga amb l'aire que fas quan passes? I qué és el que ocorre quan aquest desig no té cara i es multiplica i multiplica? Quan els rostres són intercambiables als somnis com les nines dels retallables de quan era menuda. He de pensar q açò és un dilema moral? He de pensar en q dirà la gent quan ho sàpiga? He de pensar en q algún d'eixos rostres es pot sentir afectat? Sóc inmoral? Ho disfrute fins q s'acabe? I quan s'acabe qué passarà? Passarà el q ha passat sempre. Uns quedaràn, els bons, els q ho entenen. Els q entenen q no puc donar-li-ho tot a una persona. Ja li vaig entregar el meu cor a algú i se'l va endur tan llunt q no el trobaré mai més. Així q els q queden ací, sobre la terra, se'l tindràn q repartir com a bons germans.

Estava plé de gent q no coneixia, ple de xiquets, de majors, de persones. Però no vaig poder evitar fer unes quantes entrades al servici de les meues foses. Cada vegada més profundes, més negres. Aquest abisme al q m'he vist abocada tantes vegades. L'abisme que he observat tantes vegades des de baix. No des de la vora, si no des de la part més profunda. Fa molt de temps q estic ací, esperant. Esperant alguna cosa q em faja sortir. Que em diga q puc anar amunt. Vore l'escala, l'ascens. I ara, a l'estació, efectuarà el seu pas un tren sense parada. I una veu bilingüe i robòtica avisa q no es creuen les vies. El sent pitar allà llunt i sols se'm ocorre q ara és quan deuria creuar les vies i fugir quedant-me ací baix a l'abisme per sempre. Perque ja em sembla q és l'única cosa q em queda per fer. L'única cosa q puc fer és no sortir d'ací baix mai. Ningú m'espera allà dalt. Ningú. Sols una persona m'espera a l'altre costat d'aquest abisme inmens. Obrint els braços des de fa 4 anys. O en fa cinc? O pot ser 6? Ja no recorde ni quan se'n va anar Però el que si sé és que l'última cosa q va vore abans d'anar-se'n va ser la meua cara, els meus ulls, les meues mans, la meua impotència, la meua frustració. I l'última cosa q va escoltar va ser la meua veu, les meues paraules q es repetixen al meu cap continuament com un mantra des d'aquell dia. I per què recode açò ara? Per què? He tornat a mirar al meu voltant i he tornat a vore l'abisme i m'he vist reflexada de nou en tots els espills trencats de les meues ales. Aquelles q reventaren ja fa tan de temps q ni recorde quan va ser. I un altre tren sense parada passa per ací. I pot ser, pense, pot ser hauria d'haver-me quedat quan em varen dir q em quedara i no haver vingut a aquesta maleïda estació. A dins del meu cap bote i un vagó pintat, pot ser per algún conegut, em desfà en mil trocets. I surt per l'altre costat sense renovar. No sóc ningú nou. Les meues ales continuen trencades i els espills continuen reflexant aquesta image q s'ha convertit en la meua. Plore de nou sense llàgrimes, com sempre ho he fet. Se les va endur totes abans de deixar-me vessar-les, les va absorbir totes amb aquella última mirada quan la seua quéia. I les meues ales continuen fent-se a troços cada vegada més menuts. Intente refer-les, però els troços es trenquen cada vegada més. Les meues ales continuen trencades. I dic adéu amb la ma. Tercer tren sense parada.

Menuda merda

Pegant una remirada per alguns comentaris sobre la crisis i tot açò q està passant amb els bancs i els diners, i l'economia i tot el puto món. Me'n he adonat d'una cosa. Que mentre no aparega un misteriós i milagrós poble (q, està clar, ha de ser extraterrestre ja q en la terra tenim ben comprovat q no existix) totalment altruista q estiga disposat a sacrificar-se per tots nosaltres, açò no s'acabarà. Perque senyors i senyores açò no és un tira i afluixa a vore qui pot donar menys o qui està donant més (que és del q es tracta, i, si, sé q sóc redundant). Açò es tracta de que estàn fent q s'enfadem entre nosaltres mentre no sabem ni la cara q tenen ni per on es mouen els q han provocat tot açò. Jo opine q el millor és no tenir absolutament res. El sentiment de propietat ens ha pervertit des de fa massa temps ja.

JO ESTIC MÉS BOJA Q ELL

Huí mentre m'esperava a la parada de l'autobús entretinguda amb els cordons de les meues sabates, pensant en com d'asco dóna tenir q agafar tans tranports impúblics per a aplegar a casa m'ha passat una cosa q em pega voltes pel cap encara q no m'haja fet sentir ningún sentiment extremàdament apasionat ni viu. Ni tan sols he notat com un cotxe reduia davant meua i mentre una xica de pel negre (tintat) em mirava fixament intentant gravar els meus rasgues a la seua memòria, el seu amic q conduia a allargat el braç cap a mi fent un gest com si em disparara. Q per què he alçat el cap? Doncs perque m'han pitat per a cridar la meua atenció. Aquesta parelleta és d'eixes q les iaies quan els veuen passar no s'agafen amb força les bosses per por a que li'l furten. Aquesta parelleta amb el seu frod focus blau cèl elèctric (lleugerament tunejat) passa desapercebuda per un centre comercial o pasetjant pels carrers de València. Mentres tant, les xiques q esperaven l'autobús amb mi m'han mirat amb una mirada q em declarava culpable de la provocació. És la primera vegada q em passa una cosa tan directa i no ha sigut res. La pròxima vegada el q passarà és q jo me'n recordaré de les seues cares i ells de la meua no. I no serà perque jo m'haja amagatdarrere d'una disfressa, serà perque no tenen ni idea de ki sóc però ells m'han dit ki eren sols amb aquest gest. No ho entenc. I el primer q he pensat és q havera passat si havera tingut una pistola de veritat? Q passarà si aquest especímen aplega en algún moment a ser policia, soldat o alguna cosa pitjor? Q estàn aprenent els xavals? Q és el q volia? Amb ki m'ha confundit? I el més fort de tot é sq no he sentit res, m'ha donat igual perque jo li tinc molta menys por a ell q ell a mi. Perque jo estic més boja q ell.

La por

"La por si l'aprofites es torna cerimònia..."
El meu cor m'espenta per a que vaja de pressa per q et diga q et vull, q et vull moltíssim. Però una altra força invisible m'obliga a no fer-ho. I ho escric mil vegades i ho borre. I ho torne a escriure una mil i una i ho torne a borrar altra mil i una vegada. I no sé q obliga al meu dit a pressionar la tecla de borrar. Potser perque amb les persones no pots desfer el q has fet. No tenim Control+Z. Quan es diu una cosa ja no pots tornar enrrere, o costa molt tornar enrrere. I després de tot en aquestos moments la meua relació amb l'amor no es molt bona. Perque fa el q vol de mi. I hui t'estime com si em morira i demà potser m'alce pel matí i ja no sent res per tu. Enamorar-se és una traició, és debilitat, et deixa sense defenses, totalment nuet davant d'una altra persona q des d'eixe mateix moment ja pot fer el q vuiga amb tu. No puc deixar q em passe això amb un altre amic, no puc correr el risc, no puc. Perque fa mal, fa molt de mal. I et passes nits i dies pensant per què se'n ha anat de repent eixe sentiment q semblava tan fort, eixa pasió. Per què? Què ha canviat de cop? No canvia res, canvie jo. Em criden l'atenció moltes coses i vaig deixant-me portar. I aplega un moment q la persona q està al meu costat es queda en el camí, apartat a un costat. Hi ha ki no es cansa d'esperar-me i he de tornar per dir-li q no m'espere, q ja es vorem, ki sap, si es tornen a creuar els nostres camins. Hi ha ki s'aparta a un costat quan es cansa i continua en una altra direcció. Sóc un desekilibri molt gran jo mateixa. No la meua vida, ni els meus actes, ni els meus pensaments, ni els meus principis. Sóc jo el desekilibri. Però q em de fer si et vull. El q passa és q ara et vull més a tu però han hagut altres als q he volgut igual però de forma diferent. Qui sap q passarà demà, ki sap on estaré d'ací dos mesos, ki sap ki seré, si estaré, si no. Ki sap. El q vull és parlar amb tu per traure'm tots els putos dubtes del cap i vore si realment m'entens, si em vols, si... Tot fora. I sent por de perdre't quan em conegues del tot. Tinc por q si m'obric del tot pegues a fugir o t'apartes a un costat i et veja perdre't en l'horitzó per un camí diferent al meu. Que no formes part de la meua vida no entra en els meus plans. Així q deixaré q guanye la paciència, q crec q deu ser la força invisible q m'espenta a no dir-te que et vull.

I una merda

Es poden tindre agujetes al pit de plorar? Tampoc vaig estar tan de rato, 15 minuts no aplegaria. Tan de temps feia q no plorava q tenia els músculs atrofiats?
I duc tot el dia pensant q és aquesta pressió al pit? Qué és aquest dolor q duc el dia faja el q faja, vaja on vaja, diga el q diga? Qué és açò q sent hui q no havia sentit mai? És ansietat? Ansietat per què? L'ansietat té una raó, sempre. Sempre. Quina és la meua raó? És anyorar als amics perque els de veritat estàn lluny? Per qué els suposats q tens prop no donen senyals de vida? És per què no m'he dixat mai conéixer i ara n'estic pagant les consecuències? És q el meu cor estira per a q faja el q és normal, el q no vull fer, el q s'ha de fer, el q és fàcil? És q t'anyore a Tu? O a tu? O a tu? O a tu? O a tu? I els "tus" cada vegada es multipliquen més. Però sols un es fa cada dia més important. Cada dia ple de sorpreses.
I em sent com si fins ara hagués sigut un robot incapaç de sentir, q tot el q havia sentit creguera q era intens, però sols m'enganyava a mi mateixa. I quan m'he adonat d'açó és quan he nascut de veritat. I el dolor del naixement, el dolor de sortir del ventre de la mare, mentre una força invisible t'espenta per darrere cap a una llum cegadora i tu vols resistir-te però tots els teus esforços són inútils, eixe dolor de frustració és pel q plores al náixer. Eixos plors potser foren els d'ahir. Uns plors de renaixement. I en compte de dur-me als pits de ma mare, em van deixar estesa al piso del bàter, fred i aspre. I per això em vaig alçar. Per deixar de fer tonteries. Per què tonteries? Per qué sempre he pensat q açò són tonteries? Què va passar q em va deixar aquesta impremta tan a foc gravada al cor? Qué ha passat ara q el meu cor està intentant desfer-se d'eixe element estrany q es va instaurar en ell no sé quan ni com ni per què? És això? Qué és? Qué està passant? No he sentit mai i comence a sentir ara? O he sentit tant q el meu cor es resisteix a sentir més? De qué tinc por? I per què tinc por? És la tristessa? És la tristessa el q tem? La tristessa d'adonar-se'n q els sentiments van i venen com les oles de la mar. I q mai són iguals. Potser el meu cor estiga reaccionant com deuria a una posible amenaça. Que haja evol.lucionat. Una merda d'evol.lució, per cert, com casi totes les q ens fan civilitzats i racionals. Una merda de mauresa, una merda d'obrir els ulls, una merda de cor.
I una merda m'he de sentir així molt de temps. I una merda. I una merda he de deixar q aquest dolor estrany i irracionalment racional s'apodere de mi.
I una merda.

Explote

He explotat. Per fí, he explotat.
I no em sent millor. Kina desil.lusió més gran. Diuen q quan explotes, després et sents millor. Però no és veritat.
És molt difícil continuar fent el paper de que estic bé, si no ho estic.
Hui he explotat. Mentre em tallava el pel m'he ficat a plorar com una imbècil per jo q sé kina raó. Perque no en trobe ninguna de raó racional per plorar.

O

Podràs fer-me el q vullgues, però jo no em deixaré. I en el moment en que trobes el punt q et falta ja no tindré escapatòria de tú. No podré fugir-me'n. Perque ja t'he dit q et pots convertir en un vici (si no és q ja ho eres). 24 dies.

No creus?

Em passe els dies intentant no pensar en tu. No pensar el q sent. Intente no sentir directament. Però no puc deixar de fer-ho. Em fa por quan em venen records de tu. Em fa pànic. I intente oblidar-te de mil maneres. Intente vore el mateix en altres persones, intente buscar comparacions, però al final sempre guanyes. Guanyes tu en totes les parts del meu cos. Perque pensar en tu em fa somriure i això és difícil, perque els records feliços no solen ser abundants. I quan comencen a pertanyer casi tots a la mateixa persona és increiblement terrorífic. No m'atrevixc encara a escriure les paraules que em passen pel cap a totes hores. Eixes paraules q aquest cap de setmana he intentat traure'm a cop de gintònic ixint del món q ens va unir, intentant adentrar-me'n en un altre q em pertany tant com els caps de setmana eterns a cop d'speed q m'he passat prop de tu. Però eixes paraules estàn començant a escarbar des del fons de la meua consciència i m'ho veig vindre, tard o prompte no podré evitar q surten. I quan he tornat a casa una foto m'ha fet recordar el moment en q es va fer. El q vaig pensar. I m'ha fet recordar la teua mirada. I de vegades em costa mirar-te als ulls, ho recorde, perque se'm veuen les paraules escrites als meus i podries llegir-les. Baixe la mirada per no mostrar la meua debilitat.
Però no. No podria funcionar. Sols funcionaria entre llençols (o al sofà, o a la taula...). Sols funcionaria ahí, fora es desmoronaria tot poc a poc. No creus?

Necesite deixar-ho

Necesite deixar-ho. Sols una temporada. Deixar-ho tot. Absolutament tot. Perque ja comença a convertir-se en un problema, excesivament. M’estic tornant a enganxar i pot ser comence a perdre amics per aquesta raó. Però aplega un moment q he de fer balanç des d'una perspectiva llunyana. Qui està i qui no està. De qui estic i de qui no estic. Amb ki m'agrada i amb ki no m'agrada estar. Les meues personalitats múltiples, els meus mons múltiples, estàn a punt de fer-me explotar el cap. M’està absorbint el contacte humà. Comence a fer carícies a tots. No és q no vullga q em toquen, és q ja comencen a tocar-me massa. No, he de tornar a acostumbrar-me a mantenir les distàncies. Voler a la gent és una responsabilitat massa gran. No, gràcies.
I de cop sòna el telèfon i tinc q agafar-lo i ficar bona veu. No puc deixar q ningú entre dins de mi. No puc deixar q ningú sàpiga q em passa alguna cosa. Perque el q em passa a mi són tonteries. Ningú pot vore’m. Com sempre.

TU ki eres?

Tú, tú, tú, tú, tú.
Si ho lliges molt de pressa, sembla una màkina d'eixes q conecten per a vore les pulsacions del cor.
Podria parlar de moltes coses huí. Anava aparlar d'una xica estornudant i d'una altra q vagava perduda per l'avinguda. D'una parella de indios q m'he creuat dos vegades o d'una mirada a l'autobus q semblava significar moltes coses. D'un xiket amb la seua lògica innocent. De com la ciutat és càlida quan deuria ser freda i de q la lluna no es veu perque ha baixat per fer-me d'ombra tota la nit.
Però sols faig q donar-li voltes a tots. A tú. I m'agradaria q amb una mirada als ulls em digueren q estaven buscant-me a mi.
Una finestreta s'obri al meu cap i m'asome: Hola, hi ha algú ahí fora? Però, no, no hi ha ningú. I cada vegada em sent més sola però no puc fer res per evitar-ho.

He tingut una batalla amb la càmera mentre escoltava Patti Smith.
Jo volia Horses i ella volia Because the night. I em perdut casi les dos. A ella li ha quedat una paraula de la cançò y l'aparença de flama. A mi m'han quedat els ulls de paranoia de Horses. I la cançó amb la que ha acabat la foto ha sigut la q realment no em podia llevar del cap. Perque si et fas la foto amb un tipus de música i l'acabes amb una altre, qué pot ixir? A mi m'ha ixit açò de tantes altres vegades q m'han ixit altres coses. Però hui tinc ixa necesitat de DIR.
(Per cert, la cançó q no em puc llevar del cap és Diamond eyes)

El joc

La raó màxima per la q de vegades em sent atreta per una persona és el joc. Eixe joc misteriós i traicioner que té la seducció. Cadascú juga a la seua manera.
Jo jugue a enganyar, jugue al secretisme i a la mentira joganera. Pot sonar mal. Però és més fàcil si s'explica. Quan una persona et coneix tan bé q pot saber com vas a reaccionar a cada moment, qué vas a fer i com. Ho sap tot, absolutament tot de tú. El joc s'ha acabat. Així q el joc durarà més si t'esforces en aumentar cada vegada més el misteri. Per a jugar aquest joc es necesita una altra persona q siga capaç de seguir el joc mentre juga el seu. En alguns moments les explosions de ràbia seràn inevitables. Però també seràn més insoportablement apasionades les reconcil.liacions. Quan el volcà entra en erupció ho fa cap a una direcció inesperada.
Quans volcans tinc últimament al cap. O potser un haja sigut l'inspiració de l'altre i així succesivament. Un volcà la setmana passada. Un volcà aquest cap de setmana. I un volcà al meu cap huí.
M'explotarà en algún moment?
(Menys mal q tinc aquestos moments de géiser)

BUF!

Quan tornes d'algún lloc sempre sents com si t'haveres deixat una part de tu allí.
Aquesta vegada he tornat amb dolors q feia temps q no sentia. Però són eixos dolors benvinguts a la part mija de l'esquena i a l'interior de les cuixes, mal de cap de dormir poc. I un mal al cor q és l'únic no benvingut. Però amb un somriure d'orella a orella cada vegada q recorde tot el q ha passat. Des de la "Jupi" de l'aeroport, passant pel penjat q parlava soles al coffee, el pato de l'Smoky, les guitarres de Koln o el rastafari del Pot du lait. El Quick, els gofres, els paisatges verds i la brossa q se'm fumat.
I ara sent una ma q em recorre l'esquena. I la sent tan gran q la cubrix tota. I trobaré a faltar q em pegues casi la volta sencera amb els teus braços. Però el q més trobaré a faltar seràn les rises q s'hem pegat i les caminates q hem fet tan agust, q després estàvem reventats i no sabíem ni per què, fotre.
I ara estic soles ací sentada a l'habitació q no és meua perque encara és seua.
Ara és quan note q el meu lloc és ningún lloc, q no em sent de ninguna part. Q si, q la meua terreta és la meua "terreta", q els olors d'ací no se'm lleven de damunt perque estàn gravats a foc al meu cor. Però ara estic soles a casa, i és l'única cosa q em passa pel cap. I estic soles perque vull, perque no m'apetix tampoc estar amb ningú (m'he pasat tres dies amb ki m'apetix estar). Però fages el q fages, digues el q digues la gent sempre va a estar buscant q la cagues per poder dir: "Veus, ja t'ho havia dit jo". I qué! L'he cagat una vegada però no pararé mai de felicitar-te les vegades q ho fas bé i callar-me les vegades q ho fas mal perque tot el món té dret a equivocar-se i els meus amics més. Per això em sent així, perque ningú em deixa enganyar-me en la vida i intente fer-ho el menys posible. I per això no m'agrada estar al mateix lloc q estava, perque la gent sempre espera més, així q el q mereix la pena és estar un temps, donar-ho tot i anar-se'n quan ja estiguen tots farts de tu.
La qüestió és q comence a divagar i ja no sé del q estic parlant. Així q vaaig a deixar q el fum dels records d'estos tres dies em tornen a col.locar el somriure d'orella a orella i que els donen a tots per on els capia, jo apague, no vull saber-ne res.

La metàfora

Estic amagadeta en un racó. Tot està oscur al meu voltant. Però jo continue fent la mateixa suma amb guix a la paret. 1+1= POSITIU/NEGATIU.
Qualsevol cosa del món q et puga dir en aquests moments pot resultar igualment negativa i positiva. Puc arrepentir-me o no de dir-la. Qualsevol cosa q passe entre nosaltres pot resultar positiva o negativa.
Espera't...
Un moment de lucideça. No té per què ser negatiu.
No, si, si pot ser-ho. Perque el q s'enfronta en la balança sempre estarà enfrontat. I tot es resumeix en un ara o mai.
El moment fa por.
I em sent dèbil, vulnerable i frustrada de q tot el q semblava haver aprés es resumeixca en açó. De q no m'haja servit de res tan de donar voltes i analitzar-ho tot i passar-me mija vida observant, al final tot acaba on m'han dit sempre. En q vida sols hi ha una però haurien d'haver-ne més. I hi ha q escollir...

Olors

La veritat és q en este poble s'està molt agust, molt trankilet. He baixat al carrer creguent q em moriria de fred, i no. Al obrir la porta m'ha plenat un olor a verd banyat per la rosà que m'he hiperventilat per un moment i tot. Els meus pulmons no s'ha reacostumat encar. I això q a aquest aire encara li queda molt de camí per ser tan sa com el d ela mua terreta.
Mentre caminava els olors han anat canviant, d'ixe verd olorós al dels arbres aquestos que fan boles punxonoses que si les trenquen són peludes. Tenen un olor sec, de fusta, sembla que estigues respirant espores, tot el temps, però és genial. I he aplegat a un parc de moreres que també feien olor a verd, però aquest es podia mastegar. I d'ahí a l'olor fucsia dolç d'aquestos arbrets podaets que hi ha per tot el poble. Aquestos q estan traguent flors ara. Cada vegada q obric la finestra i els veig, no em sembla estar mirant al carrer i crec q eixa és una de les raons per les q estic tan agust ací. No sé si em faré l'ànim d'anar-me'n.

El disc de les Maedeus

La 1:33.
He ixit a les 23:30.
No està mal. He començat amb la lluna a la dreta, per passar a tindre-la enfront i acabar tenint-la a l'esquerra i perdre-la.
Una experiència totalment surrealista que ha coemnçat amb un home un tant estrany. D'aquestos alts i prims q caminen d'una forma extrafalaria (sabeu com camina Richard Ashcroft al videoclip de Bittersweet Symphony, doncs així). Era ros i amb el pel "astorinyat", les patilles al llarg del pòmuls, molt poblades. Bé, la qüestió es que s'ha girat al moment adecuat per a fer volar la meua imaginació. I després el meu afany d'aventura, el thc i les ganes de conduir han fet el demés (potser la veu de Botifarra o la d'Hugo Mas o la de Toni Espí o la de Toni o la de Jordi o jo q sé de qui també han tingut alguna cosa a vore). La lluna ha desaparegut darrere els núvols i la boira i m'he deixat dur pel vent fresc q entrava per la finestra. I és q després de vore a Tom Waits fent de dimoni, la imaginació pot volar pels camins més insospitats. La reserva de la gasolina s'ha enxufat i aquella llum parpadejant m'ha fet tornar una mica a la realitat, q no ha sigut més q entrar a un bucle de polígons industrials d'aquestos q hi ha al voltant de València tan desagradables, laberíntics i exactament iguals. A la fi una rosa dels vents, enorme, altíssima, com un estel q vullguera guiar-me ha aparegut il.luminada allà llunt. "Per favor dis-me q estic anant cap a l'oest", he creuat els dits. I si, per fi, anava cap on tenia q anar. Però el camí no ha deixat de ser surrealista.
Que quina moraleja trac de tot açò:
Que si es perdeu en algún moment per una carretera a les 12 de la nit intenteu q siga sempre amb un disc de les Maedeus a la radio.
BONA NIT.

Les teues mans

Amb tu faria una excepció.
Huí et trobe a faltar, moltíssim. Trobe a faltar les teues mans, redones i fermes perque m'agraden les teues mans. I cada vegada falta menys, cada vegada queda menys temps. Sols faig q dir-li al meu cap: pronte, pronte, ja casi, cada vegada queda menys. I mentres tant les meues mans s'entretenen amb mi mateixa i els dits saben cap on anar. Perque si no em tronaria boja. I em tronaré si continuen preguntant-me coses sobre tu. Indiscrecions sobre tu. Perque sé que tinc pensades les respostes però així i tot és difícil enganyar a les persones. No és tan fàcil com enganyar-se a un mateix. I ara pense en com t'abraçaré quan et veja? Si jo no sé abraçar. Com consolaré les teues anyorances? Si jo no sé consolar. No vull estar freda perque quan més dèbil em sent davant algú més freda em torne. Però no em fages cas, després, quan et mire i m'entre vergonya, perque amb tot el q t'he dedicat (si, este també te'l dedique) no sé com podré mirar-te als ulls sense enrojir-me com una xiketa perque feia molt de temps q ningú em feia estar com em fas tú. Perque sent una humitat absoluta quan pense en tu. I per les nits, al llit, em sonprenc humida recordant i ja no puc parar. Ara tinc q aplegar a alguna conclusió de qué és açò? Q és el q sent realment? Per ara em deixe portar, disfrutaré dels bons moments al teu costat perque toca.
Ens toca als dos, i al resta del món q se'n vaja a fer la mà.

Mai he pensat ser l'amant de ningú

Me s'ampastra

Cadascú té la seua forma de convocar a la gent. Vull dir, quan vivim a l'era de les noves tecnologies, de la intimitat reduida al casi cero absolut, sembla inútil i innecesari parlar de bruixeria. Ja no la que se suposa q es feia antigament per nugar, etc. No. Em referixc a utilitzar energies. Jajajaja, em faig gràcia parlant d'açò. Però és q de vegades em resulta tan sorprenent la coincidència de la vida q (disculpeu-me, sóc humana) intente buscar-li una explicació extrasensorial. I no dure res. De seguida em venen al cap la filosofia i la ciència. Encara q siga ciència al límit, q sembla surgida d'alguna "tripà" q es va pegar un cintífic pels 60. Però com expliquem quan ens ve la sort de cara i quan ens ve de cul? Me s'ampastra el cervell de pensar i em costa escriure.

Qué eres?

No tinc ganes de fer res. Avuí no serà un bon dia.
I tu,
qué eres?
Està clar q al final hem de sobreviure sols. Però la soletat és la companya més traicionera de totes.
Quan sembla q tot va bé i q les coses avancen aplega el dia en que tot ix mal. Per què? No tinc ni puta idea. Però hui és un d'eixos dies que m'agradaria tapar-me el cap amb una manta i no ixir al carrer. Apagar el telèfon i deixar-me dur pel silenci dels meus pensaments, que ja no funcionen. Que al final tot el món continua la vida trankilament, com si no havera passat res. La grandísima majoria de la gent viu per ella mateixa i ja fa prou q, de vegades, l'ésser al que menys soportem damunt la terra som nosaltres mateixos. Però jo ja no. Ja no em soporte a mi mateixa i ja no faig més q pensar catastrofismes i sensesentits. I sé q alguns diràn q no és veritat però le paraules se les enduú el vent i els actes queden. Per algún lloc de la meua ment huí deuen estar els fets q m'han fet somriure aluna vegada, però avuí no els trobe. No em trobe amb ningú i no en trobe ningún. És tan difícil intentar q la gent siga feliç mentre a tu se't menja tot el no-res per dins. perque quan la gent és feliç continua la seua vida i s'obliden per complet de les converses que han tingut amb tu, dels moments q han entrat plorant i han ixit amb un somriure d'orella a orella. I jo sent q ja dec deixar de prostiuir les meues orelles o començar a prostituir-les de veritat i per cadascú q vinga a contar-me els seus problemes guanyar-me alguna cosa (20 euros, diria un amic meu). Perque al final la majoria es deixen portar pels tòpics i jo no he sigut mai gens partidària de cridar l'atenció creant una obligació (si no ja havera intentat tallar-me les venes varies vegades, jajaja). Perque a fi de comptes quan perds el cul per fer-li un favor a algú q estimes, perds el cul de veritat, quedes mal amb qui quedes mal. I no ho fas per a que te'n deguen una ni res. Però jure q de vegades m'entren ganes de reprotxar-ho (ara mateixa estic fent-ho) perque eixa persona et mereix la pena i tens la confiança per a dir-li-ho. Pot ser en realitat no es coneixíem tant com pensàvem. Realment no sap fer balanç de les situacions i vore les coses amb perspectiva. Igual és que ni ta sols ho intenta (però això ja ho sabia). Potser no se'n adona q si vull sopar soles amb ell és perque no estic molt bé i necesite un bon amic per a parlar. No per a contar-li q em passa pel cap, sino per a desconectar de tot i fer-ho simple. Però amb ell les coses més simples sempre s'han fet complicades. I no ha sabut mai processar les converses al seu cap i analitzar els tos de veu i les paraules per a fer-se una idea. Quan ho fas tot per a no quedar mal amb ningú passes per alt moltes coses, la balança desapareix i ja no hi ha raons q pesen més ni menys. Tot és igual. Sopar amb un amic o jugar a la Play Station (perdoneu si algú no entén el panorama, però a mi em sembla molt clar, seré rara). I ja veus, ací estic fent la mà, perque no és pot fer altra cosa q fer-li la mà a la soletat.
I encara no sé què sóc.

Tindria q haver enxufat la càmara. Així al menys t’havera vist. Vull vore’t és la frase q se m’ha quedat per escriure. I totes les vegades q la pensava sabia q m’arrepentiria després. I no solc arrepentir-me del q faig però perque normalment kuan pense q m’arrepentiré d’alguna cosa, la faig o la dic. Merda, tindria q haver enxufat la càmera per a vore’t. Per ixa raó hi ha una càmera, per a enxufar-la i vores. I ara q? És q et tinc vergonya o algo? A tot el món li costa tan com a mi entendre’s? Merda. Estava esperant-me. Esperant-me per parlar amb tú. Perque és un dels millors moments del dia. I si, no “tindre’n” m’inspira més encara perque et puc dir tot el q pense sense dir-te-ho, sense eixe moment incòmode anterior i sense la probabilitat del moment incòmode posterior. Perque tampoc vull dir-te-ho, perque és més fàcil dir-li-ho al teclat. Ell mai em recriminarà si en algun moment deixe de pensar açò. Si quan passe el moment de pujó em retracte de totes les meues idees i comence de cero altra vegada. Però ell continua amagat entre la teua roba i et troba a faltar. Com jo.

Time is short

Feia un sol de pasqua preciós, ja no es notava la pluja q havia caigut durant uns minuts unes hores abans. El sol havia tornat a ixir. I jo estava plantejant-me realment, per què no vaig poder abraçar-lo. Ostia, és veritat q hi ha oportunitats q no admeten segons de ninguna manera. Existeix la negació absoluta. I ara anava a dir q si però em semblava estrany ficar un si després d’afirmar q existeix la negació absoluta (aço també m’ha resultat estrany). Sols està en fets menuts. Però si recapacites bé les situaciones després q han passat, te’n adones q sempre deixen un xicotet estigma q et perseguirà. O, potser no, potser ara q sé q això podria ser un estigma puc trebalalr sobre ell, puc fer-me com la meua pròpia teràpia. Espere poder aconseguir-ho, perque sols de pensar-ho se’m fica la pell de gallina i un puny m’oprimeix el pit. Però si jo l’havera abraçat en eixe últim moment no tindria q fer-ho. A fi de comptes els morts es moren i els vius som els q quedem per conviure amb el record.

Definitivament el cap de setmana més estrany de la meua vida. Mai havia fet tant sense fer res, ni me s'havien escapat tantes coses de les mans. He perdut un poc el control de les situacions q m'envoltaven, però el més important és q m'he donat conter, així q encara puc agafar les coses a temps. Supose, espere, rece per això. Buf. Massa coses em passen ara pel cap com per a parar-me a escriure-les totes. Necesite un reordenament mental urgentment. Demà amaneixerà un nou dia. Crec...

Jo també tinc ganes d'estar amb tu. De vegades es sorprenem de com canvien els sentiments per la gent q pensàvem conéixer. Però ja no m'ho puc negar a mi mateixa. No pare de pensar en tu i la única cosa q aconseguix insuflar-me vida durant el dia és poder vore't, encara q siga mal i fosc. Però no és el moment, no és el moment, encara q et trobe a faltar moltíssim i tot el que tinc al voltant em recorda a tú. I busque ixir per a no estar rodejada de les teues coses continuament. Però així i tot sols tinc ganes de tornar. Ara, enfebrada, m'he sorprés despertant-me abraçada a un coixí, parlant-li. No sé q li estava dient, ho he oblidat al temps q tornava a la vigilia, com si tot el moment l'haguera somiat. Ara em trobe cridant en un món d'oscuritat color groc, groc fum i apagat. I sols faig q pensar en aquelles paraules q et vaig dir q no em digueres perque no sabia q contestar, per si m'arrepentia de la contestació, per si al final les coses no anaven bé. Per covard, o per orgullosa. Perque vaig dir q res més em faria retrasar la meua partida. I ara mateix sols pense q voldria estar en tu, allí on ningú ens entén. I sempre se'm fa massa tard per dir les coses, sempre. La gent no té paciència per esperar les meues inseguritats i jo no vaig a ser la q els moleste amb elles. Q tots continuen amb la seua vida, ja me les apanyaré jo com puga.

FEBRE

Febre i el gat q no para de miolar-li a la gata invisible. I els plans es desfàn. Tot és blanet i fluid. Tots els colors aumenten un to i els sorolls es fan insoportables. Sols podria soportar ara mateixa el sò de la teua veu. No m'has parlat mai a l'orella, baixet, però així i tot, sé q m'agradaria. Tinc una imaginació aguda i desperta, això és q ja no tinc tanta febra, o potser, al contrari, q m'ha pujat altra vegada. Ara ve el misinet a contar-me q no troba a la seua gateta desitjada. Tranquil amiguet, no se'n van per a sempre.

INEVITABLEMENT

No me'l puc llevar del cap. I quan més de cap a caiguda vaig, més intenta filtrar-se pel fluid dels meus pensaments. I, de cop, em sent en un altre lloc, tel.letransportada molt lluny. Pot ser al teu costat, pot ser més lluny encara. I em tornen a la consciència, dramàticament, els miols d'un gat en cel. No de qualsevol gat, està clar. Del meu recent company de soletats. I ja siga fent volantins sobre un camp verd, mentre les confesions fluixen entre els cavallons q fa la terra (q no m'ho explique com fem volantins al mateix temps a un camp verd i a un bancal) o despertant-me sobresaltada pels miols del gat, ho aconseguixes. Aconseguixes acaparar casi la totalitat dels meus pensaments, de les meues paraules, dels meus actes. Però ara mateixa no és posible, not in the mood for love. Encara ha de passar un temps. I la vida m'ha ensenyat moltes coses. Una d'elles q si una cosa ha de passar, passarà, inevitablement.

LA COVETA EN EL SOFÀ

On estarà? S'haurà ficat baix del llit? No, no potser, el llit resta sobre terra ferma, no hi ha somier. Estarà dalt d'alguna estanteria, com figureta egípcia? S'haurà ficat dins d'algún armari? No crec, a no ser q ara sàpiga com obrir i tancar portes. Qui anava a pensar q tenia una coveta dins del sofà. SI! Dins del sofa! I quan l'amença canina ha desaparegut, emergeix com un sol pel-roig, amaneguent per sota els coixins. Quan més en cap a caiguda semblava estar, encara q semble un tonteria, a mitat d'ecriure un mail anunciant la seua desaparició, pensant, trankila, alguna gateta, és la primavera. I ara no para de mirar per sobre el meu muscle per la mala nit q ha passat, per l'estrés q ell creu innecesari haver passat. Per haver-li dut a Foska i no haver-los presentat com calia. Però de vegades, amb els animals, cal començar varies vegades. Qui sap? Potser acaben siguent molt bons amics.

Hui ha ixit un dia de merda. Va ser de les primeres coses que em va dir. I per més q qualsevol persona mirara i mirara per la finestra, el sol ben alt, el cel blau. Tot té una explicació quan t'agraden aquestos cels blancs i encegadors q no saps q fer, si ficar-te o llevar-te les ulleres de sol. Així q vam tenir que tancar-se a casa, a la coveta, per a q el cel es prenguera foc i ens deixara el sol estar. Perque cada dia és una benvinguda i un comiat. I cada vegada q em trobe amb ell, l'he de sentir com si no l'anara a vore mai més. Perque eixe va ser el tracte q em vaig fer a mi mateixa fa molt de temps. El tracte que he traicionat massa vegades ja.
Per tant, ni caure en l'embruix d'un, ni en la suau pell de l'altra, ni en les carícies i rises del q més lluny està. Ara tinc coses més importants, com aconseguir la perfecta convivència d'una gossa i d'un gat.

Amaneix

No sé com explicar.ho sense que done la sensació equivocada. Però la seua pell és tan suau i el seu olor tan igual al meu, però tan igual. I la seua pell tan suau. Ningún home té la pell així. I ahir tenia q ser el dia perque el dilluns no et vaig poder fer res, però t'havera menjat a mossos. Q és el més estrany de tot, perque els mossos solen ser la meua marca, però a tu no vull mossegar-te. Sols vull acariciar tot el teu cos i llegir-te cada centimetre del teu cos. Traure de tu tot el mal q t'han fet i estar al teu costat quan tornes a confiar en la gent. Perque tú eres tan especial per a mi com tots ells. Has aconsegit entrar en el grup de plena confiança. La primera en entrar en el grup de confiança amb tot el coneixement de causa, amb tots els sentits alerta, amb totes les sensacions despertes, amb tota la veritat de cara. Perque realment volia fer-ho, em moria per fer-ho, m'apetia fer-ho. I em poden agradar moltes dones, però tu eres especial, i ho saps. Has entrat al meu xicotet grup de confiança, i, pot sonar arrogant, però és un grup moooolt reduit i, primordialment masculí. Per això el dia de huí, la foto de huí, t'ho dedique tot. Perque m'invente un amaneixer per a tu.

Els records de tots ells

Merda! Et trobe a faltar. I em trobe envoltada d'olors nous. I ninguna... No és veritat, però de vegades el meu cervell tarda en adonar-se'n. Això no existeix, ja ho sé. Tot és dixar passar el temps sense oblidar de repetir-se-ho de vegades. Buscar fets que ho reafirmen, i evitar els que em recorden el q no he de recordar. Però... Merda! Ell es mou i torna aquell record. I el meu llit em sembla més bonic que mai aquesta nit. L'olor és fascinant. Crec que ja comencen a desapareixer els records... de tots ells.

I si m'avorrixc?

I si m'avorrixc?
Si m'avorrixc em disfresse. Perque qué és la vida si no una festa de disfresses? Cadascú interpreta el seu paper com millor sap. Jo de vegades sóc una orella i d'altres un pedra. Però quan m'apetix sóc la protagonista de la meua pròpia novel.la o del meu propi conte. També em passa q passe a ser un personatge més a la història d'algú altre. I això també m'agrada. Perque la meua vida és un compendi de històries de molta gent, amb molta gent. No, no hi ha moltes vegades en les que recorde haver-me avorrit. Si no tinc ningú ja me'l invente i no és estrany escoltar-me parlant soles. Que estic boja? Si, moltíssim. La mitat de la gent no té ni idea de com de boja puc aplegar a estar. Tot aquell q crega q sap com pense, no té ni idea. Jo no sé el que pensa la gent, per què ha d'haver algú q sàpiga com pense jo? No és q siga més complicada q altres. Jo sóc jo. No sóc ni perfecta, ni feliç, ni infeliç, no sóc simpàtica, ni antipàtica, ni intel.ligent, ni estúpida. No sóc res del que pensen, ni del q pensaràn, ni del q han pensat. No sóc rencorosa, però no oblide. Intente ser millor cada dia q passa, intente no cometre els mateixos errors, no tropeçar amb les mateixes pedres, ni caure en els mateixos forats. Quan ja no puc més, pegue a fugir. Si, potser hi ha qui pensa q això és ser egoista, o que tinc por. Igual tenen raó. Però és més difícil començar de cero, q quedar-se. He tornat a començar moltes vegades i sempre m'ha fet falta algú. Però aplega un moment q ho has de fer tota sola. Això sempre ho he sabut. I ara, per més q trobe a faltar a la gent, em deixe dur per eixes anyorances i m'ixen nous personatges, noves màscares, nous papers.
I si m'avorrixc, em disfresse!!!!
Perque jo sóc jo i ningú més sap ki sóc. Jo sóc...

Els desekilibris dels meus ekilibris

De vegades se sentim com en una corda d'aquestes de funambulista, a mil metres d'altura. I no tens res amb q ajudar-te per a mantindre l'ekilibri. O això és el que penses. Perque en els desekilibris és on he trobat la forma de mantindre'm ferma i no caure. Al final acabes balancejan-te com si fores un vaixell dins d'una tempesta. Però les tempestes no duren per a sempre, sempre passen. I mentre passen, disfruta del paisatge perque no hi ha res q pugues fer. Q vas a fer, plantar-li cara al vent, a la pluja, al raig, al rellamp? No. Disfruta-la. Recorde quan em sentava al pati de ma casa per a vore com el cel reventava en llum elèctrica. I avuí tinc l'ànim de tempesta. Per tant faré força per que hi haja una, per que caiga una tronà d'aquestes d'estiu, precioses, de les que em donen ganes d'ixir al carrer i correr baix l'aigua i xopar-me tota sencera, mentre ric sense parar. Que la vida comença amb l'aigua i electricitat. Així he de començar. I fins q no caiga un raig allí enfront de mi, amb tota la majestuositat d'una saeta de Zeus, no donaré per començada aquesta nova etapa.
Avuí fa sol, però tot podria canviar, com sempre. Una cantonada q gires i et trobes amb poalades d'aigua q et calen fins els ossos, deixan-te gelada dins de la teua calidesa. Això és el q m'apetix huí. Una tronà, soroll i llum i electricitat. "Està viva!!!!!".

Necesitats i anyorances

Necesite estar soles. Te'n vas i jo em quede ací, a punt de reventar però sempre a punt. Saps eixa sensació com si estigueres bollint tot el temps, i no estic parlant de sexe per una vegada en la meua vida. Estic parlant de dolor o algo paregut. Perque és com si no sentires res, però eixe no sentir res és el que et fa sentir mal. I si no se sent res, com es pot sentir tant? Crec q açò és estar trist. No ho sé, sols sé que no tinc ganes de fer res, q no sé escriure altra vegada, q no sé premer el disparador de la meua càmera. Q quan el whisky i la resta de les drogues no em fan res, ja no hi ha més q fer que deixar-se dur per aquesta sensació. Potser si surt al carrer, si sent l'olor de la terra i de la vida, potser sse'm passe. Et trobe a faltar però necesite estar soles. És tan difícil d'entendre per al meu cap i per al dels demés?

Les marques dels teus mossos

Ja comencen a anar-se'n les marques dels teus mossos. I això pot ser que em fique trista. Si realment sabera ki me'ls ha pegat de veritat. Perque jo vaig tirant-li la culpa a un i a altre i pot ser ke ningún dels dos haja sigut. Però, si no, ki?
Mire al nord, a l'est, a l'oest, al sud. On estava el nord? No me'n recorde. Aquest cap de setmana sembla q el nord estava en una furgoneta. Però no era el meu nord, per a res. Jo solia dir-li nord al llit. Anar cap al nord és acabar en l'habitació d'algú entre llençols o sense ells, en la taula, a terra o cap a la finestra. Hi ha moltes escenes al meua cap q em duen cap al nord. I cap allí me'n aniré, cap al fred, cap al gel, cap on el meu cor se senta bé. A vore si gràcies al gel es calfa del tot perque, donat que és l'element més contradictori del meu cos (a part q quan tinc les mans gelades em sent millor), supose q el fred li sentarà bé. Ki sap, igual allí em trobe per primera vegada des de fa molt de temps amb les meues llàgrimes, q van pegar a fugir fa molts anys. Estic mesclant coses de nou. Però és q tinc els sentits tan confosos ara mateixa. Tot el q puc fer és arrimar el nas a elements q encara tenen els seus olors. I ha passat un altra setmana. I ja comence a sentir-me un poc mal. Ja comence una altra vegada a sentir q estic a l'epicentre d'un huracà. Feia molt de temps q no veia eixa imatge repetida als meus somnis desperta. La meua imatge reflexada en un munt d'espills trencats per terra. Les meues ales trencades al fons de l'abisme, les llàgrimes negres de dol per elles. L'abisme m'absorbeix, està tan il.luminat. Ícar ja va cometre l'error i jo darrere, com una burra, darrere, com un cohet borratxo, a rebufo de les ales, a terra. Fons ben fons. I no puc parar de vore l'erotisme en tot. Ja comencem altra vegada... Un dia et dedicaré una entrada sols a tu, ho sé q serà sols a tu, sense acompanyar-te de ningú, però encara no, encara és massa prompte perque TU t'asustaries i pegaries a fugir, com jo. T'entenc per això, perque jo pensaria en fer el mateix, i t'estime massa com per a perdre't per una confusió tan estúpida com aquest invent social q és l'amor. Saps q l'amor no existeix? I saps q el millor de ser amics és q puc follar-te quan vullga sense confusions? I saps q pots tirar-te a ki vullgues? No, no ho saps. Perque no ho fas. I si saberes com eres en el llit. Buf, crec q has dixat el llistó un poc alt desgraciat. I ara q faig? Doncs buscar i buscar i buscar... el nord, altra vegada.

La casa buida

Sabeu quan se'n va algú q sempre sents com si t'estiraren d'alguna forma. Com si els tingueres clavats amb aulla i fil al cor i el fil es tensara poc a poc. Eixa aulla i eixe fil són el moment en que ixa persona s'ha quedat gravada a foc a la teua memòria. Ningú te la podrà furtar ja mai. El record està ahí així q l'anyorança es fa més suportable. Ahir van deixar casa buida i hui es nota ja, cada vegada supose q es notarà més però serà mooooolt interesant.
Ma q vos vull als dos, collons.

http://www.goear.com/listen/c4214a5/green-grass-tom-waits

Els olors, la pell i els llibres, la sexualitat implícita

Els olors. Els olors són el més important al sexe. Eixe moment en que sents que t'esnifaries a eixa persona. Eixe plaer insuportable que es disfruta abans de que les pells tinguen contacte. Molta gent pensa que l'atraccio comença amb una mirada. És l'olor el que ens fa mirar. Som animals al fi i al cap, així q ens deixem dur per eixe instint primari q ja no entenem conscientment. Ens deixem dur. Ara ja torne a sentir eixos olors. Ara és quan tinc q parar un poc, sols un poc, per a no deixar-me dur del tot i perdre front a una inminent readicció. Però és tan excitant i difícil. Em pregunte com poden alguns fer per que sols els atraga una persona. Com s'ho fan per resistir-se a tots els demés? Ara, ací, des del meu nou campament base m'espere a q el núvol gris s'allunye (cada vegada corre més ràpit)per tornar a començar i obrir totes les finestres i les portes (sempre i quant no faja Ponent) per deixar q tots els olors entren dins de mi altra vegada, per tornar a començar. Un amic m'ha dit q no mire enrrere encara q em semble q estic tornant. Per suposat q no vaig a mirar enrrere perque el meu passat està amb mi sempre, continuament. Ara passaré uns dies sola. Introspecció, retrospecció, i cap avant. Hermitanya dels meus records espere passar-me una setmana o uns dies, sense vore ningú ni parlar amb ningú (conegut), per a repassar tot el q he fet i tot el q tinc q fer. Per a ordernar tots els meus llibres estimats q tan de temps han estat agafant pols a unes estanteries plenes de trastos on no podia aplegar a ells ni vore'ls casi. Notava com em pegaven un estironet al cor cada vegada q la llum deixava de fer-los brillar. Però ara crec q ja he trobat un lloc on tenir-los a la vista tots. I aquesta setmana serà la de relectura necesària per a donar-los tota la vida de nou. És necesari q els torne a aplegar la llum a dins les seues pàgines. Els oloraré tots, un per un i els aniré deixant a l'estanteria després de mirar-los i escoltar-los fixament. I així cada llibre em recodarà un olor i cada persona, amb el seu propi olor, un llibre.

Una entrada diferent però necesaria

Estiga on estiga, em passe el que em passe, haja fet el que haja fet, aquestes dos personetes sempre em recolzen i estàn al meua costat. Ell ja em va fer de refugi una vegada quan encara era un caragol i no una babosa (com sóc ara)i sap q això és una cosa q no oblidaré mai en la vida. I ella, q puc dir, q encara vaig coneguent-la poc a poc i cada vegada l'estime més. Açò és un jurament de fidelitat eterne per als dos, per ser com sou i per acceptar-me com jo sóc. Vos estime moltíssim.

COM ELS CARAGOLS

Amb la motxil.la feta i la casa als muscles. Sembla un déja vu però és cert. Torna a ser cert. Aquest matí m'he creuat València a les 8 del matí i m'he sentat en un banquet, semblava q fora l'única persona sentada de tota la ciutat. Però mira que és xikoteta aquesta ciutat. És com un nuc de penjat, va fen-se cada vegada més apretat i apretat. I és inevitable q acabes coneguent a tot el món i fent tonteries i barbaritats. Ara a vore on caic, si me'n vaig cap al nord o moooooooooolt capa al nord. però avuí no tinc ganes de pensar. Hui plou i ahir feia un dia de puta mare. És com si les llàgrimes que no trauen els meus ulls (encara q lo políticament correcte siga q estiga desfeta en plors) les traga el cel. Ploreu núols, ploreu, q senta molt bé. A mi m'agraden els dies q plou, sobretot quan tinc q tornar a començar de cero altra vegada i amb companyia. Perque sempre he estat sola completament quan he fet conter de nou. Però ara tinc un politzó de cuatre pates. Què faré amb ella? Jo sé q em seguirà allà on vaja, la meua doça Foska. Però he de pensar...

Amb tú sempre tinc la sensació de ser la inútil més gran del món. Tot el q reb són crítiques negatives o consells de com millorar una cosa q m'ha costat molt de fer. I, com sempre, com sols una persona q viu a una realitat paral.lela q no és la realitat real, quan intente fer-te-ho vore t'enfonses. Qué faria jo sense tu? Em dius. No ho sé, no sé q podries fer, però supose q te les apanyaries. Supose tantes coses. Supose q la por als fracaços dels nostres pares es reflexa en nosaltres. Encara q el fracàs haja sigut involuntari. Supose q una separació, ja siga permanent i no buscada o voluntaria i necesaria, sempre marca de la mateixa manera. Supose q això q tots busquem no ho busquem realment. Supose q la por a estar sols ens fa fer coses molt idiotes. I també supose q la por a deixar algú soles q no vol estar soles pot resultar molt egoista. I jo ja no sé si sóc jo l'egoista o ho eres tú. Sols sé q cada dia et soporte menys i això em dóna molta pena. Q cada dia em sent més manipuladora i més freda i q no m'agrada el ser en el que m'estic convertint, q em tornaré boja, q no es poden ser dos persones al mateix temps, q estem dissenyats per ser-ne una, i això ja és prou difícil de normal. Q aquesta ciutat és molt menuda i el dia q t'enteres de tot no podré dir mai q la culpa l'has tinguda tu, encara q jo t'haja dit la veritat moltes vegades. Encara q te l'haja repetit donant-me de cabotades contra terra, perque de vegades vull morir-me quan no m'entens. I creu-me, la major part del temps no tens ni idea de qui sóc. I no és la primera vegada q em passa. D'això si q tinc jo la culpa, però no puc evitar q m'agrade fer sentir bé als demés. Ja et vaig dir q jo sóc una muntanya rusa i aquest pujó ha durat molt de temps i estàn marejant-me els loops, perque no paren i en algún moment haurem de tirar ma de la frenada d'emergència o botarà tot per l'aire i aleshores seré jo la que tindrà q tornar a montar el seu món i no tu. Perque al final la mala sóc jo. I no és un cliché, és q és veritat q aplega un moment en q necesite ser varies persones al mateix temps i tenir varios mons als q acudir. La majoria de les persones no poden entendre això. Però jo estime a tots igual, no puc voler més a uns q a altres, perque cadascú és com és i hi ha q ser sempre conseqüent amb això. Potser pegue a fugir o potser algú em retinga, algú em diga q puc fer, q és el millor, algú em faja sentir menys mala del q em sent ara mateixa.

Ja no faig olor a tu. He entrat a casa amb les meues foses nasals plenes del teu olor i he ixit sense ell. I per la nit he rastrejat cada racó del meu cos i no l'he trobat per ninguna part. Però encara el mantinc a la meua memòria sensorial. Tardarà uns dies en anar-se'n. I quan se'n vaja em quedarà aquesta sensació de realització i la meua ment començarà a donar voltes per a buscar alguna excusa per tornar-me a trobar amb tu. Simplement per tornar a follar amb tu, no és que m'haja enamorat. Jo ja no crec en això. Ja m'he convençut del tot que al vida és massa curta com per a compartir-la amb una sola persona, q no té ningún sentit estar tots els dies amb algú. Pot ser per a alguns funcione, però per a mi ja no. Ara tinc q fer el posible per a traspassar açò del teclat de l'ordinador a la vida real. I és difícil però ho aconseguiré. Pot ser no et torne a vore en molt de temps (ho dubte, València és tan xicoteta). Però sé q ja he començat el meu descens i quan em pegue l'òstia o ho tinc tot nigat i ben nigat o algú més caurà amb mi i això no em fa gens de goig. Fins demà o dimarts em limitaré a seguir pensant en el teu olor i prou. I pensant en tot el que he de fer...

Porque ya no te kiero

AUTODESTRUCCIÓ. Perill de danys col.laterals.