Et trobe a faltar

Et trobe a faltar. Em beuré les hores. Exactament 1 dia falta ja. I hui m'he enterat q 1+1 poden ser 2 o 10. I estic com una xiketa xikoteta, q ja feia tant de temps q no tenia les ansies d'aprendre q tinc ara. Perque el que és escriure, ja no sé, no em puc concentrar, però bé, ja falta menys perque torne l'inspiració. És q sols de pensar-ho...

Eres com una droga

8 dies
Tinc síndrome d'abstinència.
Tinc "mono" de tú.
Em pegue de cabotades contra les parets.
M'arranque la pell a tires.
Vull q estigues ací ja.
Vull escoltar la teua veu i els teus silencis.
Vull existir al teu costat.
Perque em tens enganxada.
Perque t'has convertit en la meua droga.
I tem q eres una droga dura, difícil de passar sense ella, difícil desenganxar-se d'ella.
Però em dóna igual, mentre estigues al meu costat.
Em dóna igual perque d'ací 8 dies estarem aplegant ací, al teu llit, q ja és meu també.
I eixe serà el cau on ens amagarem, veritat q si, amor?

13 dies

13 dies eterns i infinits, 12 dies més un. 12 més mig. Mig q s'acaba. 12.
He descobert la raó del meu insomni semanal. Com pot ser q en un coltxó en terra (d'espuma, dels "xungos") podia dormir i en aquest llit inmensament cómode no puc tancar l'ull en tota la nit? No puc perque no estàs. Perque si m'apetix q algú em done calor i em moleste al llit eres tu. M'encanta q em molestes. Donar-me la volta i q estigues ahí, ocupant el teu espai al llit (q és més teu q meu, però q ja sembla haver-se fet a mi). Podria tancar totes les finestres i anar-me'n a dormir aquestos 13 dies q queden perque no m'avellis fer res més q vore't. Preferiria mil vegades no tindre res q escriure q l'angoixa de tenir q fer-ho per poder traure tot el drama este q duc per dins. Quina ràbia q no siga posible. I quan tornes et faré q m'engoixes per poder continuar escrivint, si no, qué serà de la meua vida? I un somriure m'estira la boca sense poder evitar-ho. Ho sent, però l'olor del café em reclama.

I huí m'he quedat sense paraules.

El cel baixet

Són les 7:22 del matí exactament. Disabte 6 de juny. Brusseles, Bèlgica. Duc una rama de raïm estampada al braç. El sol està alt com si foren les 10:30. El crepúscul acabà a les 12 de la nit i s’ha fet de dia a les 4:30 de la matinada. Qué poc dura ací la nit.
I jo he decidit, així, com estic ara, que vaig a disfrutar-ho perque si, sense ninguna raó socialment adecuada. Sense avergonyir-me de dir q m’he equivocat i q jo mateixa podria pegar-me una patada en la boca. Vaig a fer-ho perque si, per una raó tan simple com viure.
També me’n he adonat q el cel ací sembla més baixet. Els núvols viatgen casi al alcanç de la ma. I sempre q mire cap amunt, q ho faig molt sovint, veig un montó d’avions formant estels blancs darrere seua. I me’n he adonat q tinc la ment tan tranquila que em puc permitir el luxe de seguir-los amb la mirada i jugar a imaginar cap on anirà com si tornara a ser una xiqueta.
Potser també siga q em sent jo dins del cel ara mateixa, q sóc jo la q està tocant els núvols i no ells els que estàn baixets.
Pot ser m’havia equivocat i resulta q si que existeix.
Però siga el que siga, el cel baixet o jo als núvols, com deixar de disfrutar-ho? Com parar de riure? Com enganyar-se a una mateixa?

Ho veus?

Fa uns dies que no entre per ací. Potser el q vaig llegir a un dels blogs que seguixc, que alguns necesitem la discòrdia per a funcionar bé, potser és cert. Si q és cert. No em fa falta pensar-me-ho. Aquestos dies sóc feliç, molt feliç, no pense, bese, acarície, folle i em deixe dur.
Però no, no, ja està, ja he començat a pensar. Ja l'he cagat. No he parat de pensar-ho en ningún moment, però per ara podia empresonar-ho un poc. I no em deixe a mi mateixa disfrutar-ho com deuria, q per què? Doncs perque sempre em sembla q em perdré alguna cosa. No ho entenc. No em deixe a mi amteixa ser feliç. Però és q tot s'acaba, tot, absolutament. I si demà m'atropella un autobús? Açò ho he escoltat huí varies vegades. De la seua boca, si, de la seua boca. No puc estar més d'acord. És més, demà puc caure'm per unes escales i que tots els plans se'n vagen a la merda. Però no puc més que rebre esta frase com un punyal al cor. Tot al mateix temps perque m'encantaria no tindre q pensar-ho tot el temps. Perque desitjaria no haver tingut que apendre-ho. Podria haver-ho tingut com a la teoria o el principi tota la meua vida. I havera sigut feliç. Estic segura q havera sigut molt feliç. potse rno de la mateixa forma q podria ser-ho ara, però podria se molt feliç d'una altra manera. Però no, no, això no passa. Ja està.
I què passarà? Per què aquesta inseguritat? Per què no em puc deixar dur per aquesta sensació. La qüestió no és deixar-te portar i disfrutar-ho tot. No, no és simplifica tot a deixar-te dur. No puc. Però sóc tan feliç ara mateixa. I al mateix temps estic tan trista. Ho veus?