jueves, 29 de abril de 2010

TU ki eres?


Tú, tú, tú, tú, tú.
Si ho lliges molt de pressa, sembla una màkina d'eixes q conecten per a vore les pulsacions del cor.
Podria parlar de moltes coses huí. Anava aparlar d'una xica estornudant i d'una altra q vagava perduda per l'avinguda. D'una parella de indios q m'he creuat dos vegades o d'una mirada a l'autobus q semblava significar moltes coses. D'un xiket amb la seua lògica innocent. De com la ciutat és càlida quan deuria ser freda i de q la lluna no es veu perque ha baixat per fer-me d'ombra tota la nit.
Però sols faig q donar-li voltes a tots. A tú. I m'agradaria q amb una mirada als ulls em digueren q estaven buscant-me a mi.
Una finestreta s'obri al meu cap i m'asome: Hola, hi ha algú ahí fora? Però, no, no hi ha ningú. I cada vegada em sent més sola però no puc fer res per evitar-ho.

miércoles, 28 de abril de 2010


He tingut una batalla amb la càmera mentre escoltava Patti Smith.
Jo volia Horses i ella volia Because the night. I em perdut casi les dos. A ella li ha quedat una paraula de la cançò y l'aparença de flama. A mi m'han quedat els ulls de paranoia de Horses. I la cançó amb la que ha acabat la foto ha sigut la q realment no em podia llevar del cap. Perque si et fas la foto amb un tipus de música i l'acabes amb una altre, qué pot ixir? A mi m'ha ixit açò de tantes altres vegades q m'han ixit altres coses. Però hui tinc ixa necesitat de DIR.
(Per cert, la cançó q no em puc llevar del cap és Diamond eyes)

El joc


La raó màxima per la q de vegades em sent atreta per una persona és el joc. Eixe joc misteriós i traicioner que té la seducció. Cadascú juga a la seua manera.
Jo jugue a enganyar, jugue al secretisme i a la mentira joganera. Pot sonar mal. Però és més fàcil si s'explica. Quan una persona et coneix tan bé q pot saber com vas a reaccionar a cada moment, qué vas a fer i com. Ho sap tot, absolutament tot de tú. El joc s'ha acabat. Així q el joc durarà més si t'esforces en aumentar cada vegada més el misteri. Per a jugar aquest joc es necesita una altra persona q siga capaç de seguir el joc mentre juga el seu. En alguns moments les explosions de ràbia seràn inevitables. Però també seràn més insoportablement apasionades les reconcil.liacions. Quan el volcà entra en erupció ho fa cap a una direcció inesperada.
Quans volcans tinc últimament al cap. O potser un haja sigut l'inspiració de l'altre i així succesivament. Un volcà la setmana passada. Un volcà aquest cap de setmana. I un volcà al meu cap huí.
M'explotarà en algún moment?
(Menys mal q tinc aquestos moments de géiser)

BUF!



Quan tornes d'algún lloc sempre sents com si t'haveres deixat una part de tu allí.
Aquesta vegada he tornat amb dolors q feia temps q no sentia. Però són eixos dolors benvinguts a la part mija de l'esquena i a l'interior de les cuixes, mal de cap de dormir poc. I un mal al cor q és l'únic no benvingut. Però amb un somriure d'orella a orella cada vegada q recorde tot el q ha passat. Des de la "Jupi" de l'aeroport, passant pel penjat q parlava soles al coffee, el pato de l'Smoky, les guitarres de Koln o el rastafari del Pot du lait. El Quick, els gofres, els paisatges verds i la brossa q se'm fumat.
I ara sent una ma q em recorre l'esquena. I la sent tan gran q la cubrix tota. I trobaré a faltar q em pegues casi la volta sencera amb els teus braços. Però el q més trobaré a faltar seràn les rises q s'hem pegat i les caminates q hem fet tan agust, q després estàvem reventats i no sabíem ni per què, fotre.
I ara estic soles ací sentada a l'habitació q no és meua perque encara és seua.
Ara és quan note q el meu lloc és ningún lloc, q no em sent de ninguna part. Q si, q la meua terreta és la meua "terreta", q els olors d'ací no se'm lleven de damunt perque estàn gravats a foc al meu cor. Però ara estic soles a casa, i és l'única cosa q em passa pel cap. I estic soles perque vull, perque no m'apetix tampoc estar amb ningú (m'he pasat tres dies amb ki m'apetix estar). Però fages el q fages, digues el q digues la gent sempre va a estar buscant q la cagues per poder dir: "Veus, ja t'ho havia dit jo". I qué! L'he cagat una vegada però no pararé mai de felicitar-te les vegades q ho fas bé i callar-me les vegades q ho fas mal perque tot el món té dret a equivocar-se i els meus amics més. Per això em sent així, perque ningú em deixa enganyar-me en la vida i intente fer-ho el menys posible. I per això no m'agrada estar al mateix lloc q estava, perque la gent sempre espera més, així q el q mereix la pena és estar un temps, donar-ho tot i anar-se'n quan ja estiguen tots farts de tu.
La qüestió és q comence a divagar i ja no sé del q estic parlant. Així q vaaig a deixar q el fum dels records d'estos tres dies em tornen a col.locar el somriure d'orella a orella i que els donen a tots per on els capia, jo apague, no vull saber-ne res.

jueves, 22 de abril de 2010

La metàfora


Estic amagadeta en un racó. Tot està oscur al meu voltant. Però jo continue fent la mateixa suma amb guix a la paret. 1+1= POSITIU/NEGATIU.
Qualsevol cosa del món q et puga dir en aquests moments pot resultar igualment negativa i positiva. Puc arrepentir-me o no de dir-la. Qualsevol cosa q passe entre nosaltres pot resultar positiva o negativa.
Espera't...
Un moment de lucideça. No té per què ser negatiu.
No, si, si pot ser-ho. Perque el q s'enfronta en la balança sempre estarà enfrontat. I tot es resumeix en un ara o mai.
El moment fa por.
I em sent dèbil, vulnerable i frustrada de q tot el q semblava haver aprés es resumeixca en açó. De q no m'haja servit de res tan de donar voltes i analitzar-ho tot i passar-me mija vida observant, al final tot acaba on m'han dit sempre. En q vida sols hi ha una però haurien d'haver-ne més. I hi ha q escollir...

martes, 20 de abril de 2010

Olors

La veritat és q en este poble s'està molt agust, molt trankilet. He baixat al carrer creguent q em moriria de fred, i no. Al obrir la porta m'ha plenat un olor a verd banyat per la rosà que m'he hiperventilat per un moment i tot. Els meus pulmons no s'ha reacostumat encar. I això q a aquest aire encara li queda molt de camí per ser tan sa com el d ela mua terreta.
Mentre caminava els olors han anat canviant, d'ixe verd olorós al dels arbres aquestos que fan boles punxonoses que si les trenquen són peludes. Tenen un olor sec, de fusta, sembla que estigues respirant espores, tot el temps, però és genial. I he aplegat a un parc de moreres que també feien olor a verd, però aquest es podia mastegar. I d'ahí a l'olor fucsia dolç d'aquestos arbrets podaets que hi ha per tot el poble. Aquestos q estan traguent flors ara. Cada vegada q obric la finestra i els veig, no em sembla estar mirant al carrer i crec q eixa és una de les raons per les q estic tan agust ací. No sé si em faré l'ànim d'anar-me'n.

domingo, 18 de abril de 2010

El disc de les Maedeus


La 1:33.
He ixit a les 23:30.
No està mal. He començat amb la lluna a la dreta, per passar a tindre-la enfront i acabar tenint-la a l'esquerra i perdre-la.
Una experiència totalment surrealista que ha coemnçat amb un home un tant estrany. D'aquestos alts i prims q caminen d'una forma extrafalaria (sabeu com camina Richard Ashcroft al videoclip de Bittersweet Symphony, doncs així). Era ros i amb el pel "astorinyat", les patilles al llarg del pòmuls, molt poblades. Bé, la qüestió es que s'ha girat al moment adecuat per a fer volar la meua imaginació. I després el meu afany d'aventura, el thc i les ganes de conduir han fet el demés (potser la veu de Botifarra o la d'Hugo Mas o la de Toni Espí o la de Toni o la de Jordi o jo q sé de qui també han tingut alguna cosa a vore). La lluna ha desaparegut darrere els núvols i la boira i m'he deixat dur pel vent fresc q entrava per la finestra. I és q després de vore a Tom Waits fent de dimoni, la imaginació pot volar pels camins més insospitats. La reserva de la gasolina s'ha enxufat i aquella llum parpadejant m'ha fet tornar una mica a la realitat, q no ha sigut més q entrar a un bucle de polígons industrials d'aquestos q hi ha al voltant de València tan desagradables, laberíntics i exactament iguals. A la fi una rosa dels vents, enorme, altíssima, com un estel q vullguera guiar-me ha aparegut il.luminada allà llunt. "Per favor dis-me q estic anant cap a l'oest", he creuat els dits. I si, per fi, anava cap on tenia q anar. Però el camí no ha deixat de ser surrealista.
Que quina moraleja trac de tot açò:
Que si es perdeu en algún moment per una carretera a les 12 de la nit intenteu q siga sempre amb un disc de les Maedeus a la radio.
BONA NIT.

jueves, 15 de abril de 2010

Les teues mans


Amb tu faria una excepció.
Huí et trobe a faltar, moltíssim. Trobe a faltar les teues mans, redones i fermes perque m'agraden les teues mans. I cada vegada falta menys, cada vegada queda menys temps. Sols faig q dir-li al meu cap: pronte, pronte, ja casi, cada vegada queda menys. I mentres tant les meues mans s'entretenen amb mi mateixa i els dits saben cap on anar. Perque si no em tronaria boja. I em tronaré si continuen preguntant-me coses sobre tu. Indiscrecions sobre tu. Perque sé que tinc pensades les respostes però així i tot és difícil enganyar a les persones. No és tan fàcil com enganyar-se a un mateix. I ara pense en com t'abraçaré quan et veja? Si jo no sé abraçar. Com consolaré les teues anyorances? Si jo no sé consolar. No vull estar freda perque quan més dèbil em sent davant algú més freda em torne. Però no em fages cas, després, quan et mire i m'entre vergonya, perque amb tot el q t'he dedicat (si, este també te'l dedique) no sé com podré mirar-te als ulls sense enrojir-me com una xiketa perque feia molt de temps q ningú em feia estar com em fas tú. Perque sent una humitat absoluta quan pense en tu. I per les nits, al llit, em sonprenc humida recordant i ja no puc parar. Ara tinc q aplegar a alguna conclusió de qué és açò? Q és el q sent realment? Per ara em deixe portar, disfrutaré dels bons moments al teu costat perque toca.
Ens toca als dos, i al resta del món q se'n vaja a fer la mà.

miércoles, 14 de abril de 2010


Mai he pensat ser l'amant de ningú

Me s'ampastra


Cadascú té la seua forma de convocar a la gent. Vull dir, quan vivim a l'era de les noves tecnologies, de la intimitat reduida al casi cero absolut, sembla inútil i innecesari parlar de bruixeria. Ja no la que se suposa q es feia antigament per nugar, etc. No. Em referixc a utilitzar energies. Jajajaja, em faig gràcia parlant d'açò. Però és q de vegades em resulta tan sorprenent la coincidència de la vida q (disculpeu-me, sóc humana) intente buscar-li una explicació extrasensorial. I no dure res. De seguida em venen al cap la filosofia i la ciència. Encara q siga ciència al límit, q sembla surgida d'alguna "tripà" q es va pegar un cintífic pels 60. Però com expliquem quan ens ve la sort de cara i quan ens ve de cul? Me s'ampastra el cervell de pensar i em costa escriure.

sábado, 10 de abril de 2010

Qué eres?

No tinc ganes de fer res. Avuí no serà un bon dia.
I tu,
qué eres?
Està clar q al final hem de sobreviure sols. Però la soletat és la companya més traicionera de totes.
Quan sembla q tot va bé i q les coses avancen aplega el dia en que tot ix mal. Per què? No tinc ni puta idea. Però hui és un d'eixos dies que m'agradaria tapar-me el cap amb una manta i no ixir al carrer. Apagar el telèfon i deixar-me dur pel silenci dels meus pensaments, que ja no funcionen. Que al final tot el món continua la vida trankilament, com si no havera passat res. La grandísima majoria de la gent viu per ella mateixa i ja fa prou q, de vegades, l'ésser al que menys soportem damunt la terra som nosaltres mateixos. Però jo ja no. Ja no em soporte a mi mateixa i ja no faig més q pensar catastrofismes i sensesentits. I sé q alguns diràn q no és veritat però le paraules se les enduú el vent i els actes queden. Per algún lloc de la meua ment huí deuen estar els fets q m'han fet somriure aluna vegada, però avuí no els trobe. No em trobe amb ningú i no en trobe ningún. És tan difícil intentar q la gent siga feliç mentre a tu se't menja tot el no-res per dins. perque quan la gent és feliç continua la seua vida i s'obliden per complet de les converses que han tingut amb tu, dels moments q han entrat plorant i han ixit amb un somriure d'orella a orella. I jo sent q ja dec deixar de prostiuir les meues orelles o començar a prostituir-les de veritat i per cadascú q vinga a contar-me els seus problemes guanyar-me alguna cosa (20 euros, diria un amic meu). Perque al final la majoria es deixen portar pels tòpics i jo no he sigut mai gens partidària de cridar l'atenció creant una obligació (si no ja havera intentat tallar-me les venes varies vegades, jajaja). Perque a fi de comptes quan perds el cul per fer-li un favor a algú q estimes, perds el cul de veritat, quedes mal amb qui quedes mal. I no ho fas per a que te'n deguen una ni res. Però jure q de vegades m'entren ganes de reprotxar-ho (ara mateixa estic fent-ho) perque eixa persona et mereix la pena i tens la confiança per a dir-li-ho. Pot ser en realitat no es coneixíem tant com pensàvem. Realment no sap fer balanç de les situacions i vore les coses amb perspectiva. Igual és que ni ta sols ho intenta (però això ja ho sabia). Potser no se'n adona q si vull sopar soles amb ell és perque no estic molt bé i necesite un bon amic per a parlar. No per a contar-li q em passa pel cap, sino per a desconectar de tot i fer-ho simple. Però amb ell les coses més simples sempre s'han fet complicades. I no ha sabut mai processar les converses al seu cap i analitzar els tos de veu i les paraules per a fer-se una idea. Quan ho fas tot per a no quedar mal amb ningú passes per alt moltes coses, la balança desapareix i ja no hi ha raons q pesen més ni menys. Tot és igual. Sopar amb un amic o jugar a la Play Station (perdoneu si algú no entén el panorama, però a mi em sembla molt clar, seré rara). I ja veus, ací estic fent la mà, perque no és pot fer altra cosa q fer-li la mà a la soletat.
I encara no sé què sóc.

jueves, 8 de abril de 2010


Tindria q haver enxufat la càmara. Així al menys t’havera vist. Vull vore’t és la frase q se m’ha quedat per escriure. I totes les vegades q la pensava sabia q m’arrepentiria després. I no solc arrepentir-me del q faig però perque normalment kuan pense q m’arrepentiré d’alguna cosa, la faig o la dic. Merda, tindria q haver enxufat la càmera per a vore’t. Per ixa raó hi ha una càmera, per a enxufar-la i vores. I ara q? És q et tinc vergonya o algo? A tot el món li costa tan com a mi entendre’s? Merda. Estava esperant-me. Esperant-me per parlar amb tú. Perque és un dels millors moments del dia. I si, no “tindre’n” m’inspira més encara perque et puc dir tot el q pense sense dir-te-ho, sense eixe moment incòmode anterior i sense la probabilitat del moment incòmode posterior. Perque tampoc vull dir-te-ho, perque és més fàcil dir-li-ho al teclat. Ell mai em recriminarà si en algun moment deixe de pensar açò. Si quan passe el moment de pujó em retracte de totes les meues idees i comence de cero altra vegada. Però ell continua amagat entre la teua roba i et troba a faltar. Com jo.

miércoles, 7 de abril de 2010

Time is short


Feia un sol de pasqua preciós, ja no es notava la pluja q havia caigut durant uns minuts unes hores abans. El sol havia tornat a ixir. I jo estava plantejant-me realment, per què no vaig poder abraçar-lo. Ostia, és veritat q hi ha oportunitats q no admeten segons de ninguna manera. Existeix la negació absoluta. I ara anava a dir q si però em semblava estrany ficar un si després d’afirmar q existeix la negació absoluta (aço també m’ha resultat estrany). Sols està en fets menuts. Però si recapacites bé les situaciones després q han passat, te’n adones q sempre deixen un xicotet estigma q et perseguirà. O, potser no, potser ara q sé q això podria ser un estigma puc trebalalr sobre ell, puc fer-me com la meua pròpia teràpia. Espere poder aconseguir-ho, perque sols de pensar-ho se’m fica la pell de gallina i un puny m’oprimeix el pit. Però si jo l’havera abraçat en eixe últim moment no tindria q fer-ho. A fi de comptes els morts es moren i els vius som els q quedem per conviure amb el record.

martes, 6 de abril de 2010


Definitivament el cap de setmana més estrany de la meua vida. Mai havia fet tant sense fer res, ni me s'havien escapat tantes coses de les mans. He perdut un poc el control de les situacions q m'envoltaven, però el més important és q m'he donat conter, així q encara puc agafar les coses a temps. Supose, espere, rece per això. Buf. Massa coses em passen ara pel cap com per a parar-me a escriure-les totes. Necesite un reordenament mental urgentment. Demà amaneixerà un nou dia. Crec...

sábado, 3 de abril de 2010


Jo també tinc ganes d'estar amb tu. De vegades es sorprenem de com canvien els sentiments per la gent q pensàvem conéixer. Però ja no m'ho puc negar a mi mateixa. No pare de pensar en tu i la única cosa q aconseguix insuflar-me vida durant el dia és poder vore't, encara q siga mal i fosc. Però no és el moment, no és el moment, encara q et trobe a faltar moltíssim i tot el que tinc al voltant em recorda a tú. I busque ixir per a no estar rodejada de les teues coses continuament. Però així i tot sols tinc ganes de tornar. Ara, enfebrada, m'he sorprés despertant-me abraçada a un coixí, parlant-li. No sé q li estava dient, ho he oblidat al temps q tornava a la vigilia, com si tot el moment l'haguera somiat. Ara em trobe cridant en un món d'oscuritat color groc, groc fum i apagat. I sols faig q pensar en aquelles paraules q et vaig dir q no em digueres perque no sabia q contestar, per si m'arrepentia de la contestació, per si al final les coses no anaven bé. Per covard, o per orgullosa. Perque vaig dir q res més em faria retrasar la meua partida. I ara mateix sols pense q voldria estar en tu, allí on ningú ens entén. I sempre se'm fa massa tard per dir les coses, sempre. La gent no té paciència per esperar les meues inseguritats i jo no vaig a ser la q els moleste amb elles. Q tots continuen amb la seua vida, ja me les apanyaré jo com puga.

FEBRE

Febre i el gat q no para de miolar-li a la gata invisible. I els plans es desfàn. Tot és blanet i fluid. Tots els colors aumenten un to i els sorolls es fan insoportables. Sols podria soportar ara mateixa el sò de la teua veu. No m'has parlat mai a l'orella, baixet, però així i tot, sé q m'agradaria. Tinc una imaginació aguda i desperta, això és q ja no tinc tanta febra, o potser, al contrari, q m'ha pujat altra vegada. Ara ve el misinet a contar-me q no troba a la seua gateta desitjada. Tranquil amiguet, no se'n van per a sempre.

INEVITABLEMENT


No me'l puc llevar del cap. I quan més de cap a caiguda vaig, més intenta filtrar-se pel fluid dels meus pensaments. I, de cop, em sent en un altre lloc, tel.letransportada molt lluny. Pot ser al teu costat, pot ser més lluny encara. I em tornen a la consciència, dramàticament, els miols d'un gat en cel. No de qualsevol gat, està clar. Del meu recent company de soletats. I ja siga fent volantins sobre un camp verd, mentre les confesions fluixen entre els cavallons q fa la terra (q no m'ho explique com fem volantins al mateix temps a un camp verd i a un bancal) o despertant-me sobresaltada pels miols del gat, ho aconseguixes. Aconseguixes acaparar casi la totalitat dels meus pensaments, de les meues paraules, dels meus actes. Però ara mateixa no és posible, not in the mood for love. Encara ha de passar un temps. I la vida m'ha ensenyat moltes coses. Una d'elles q si una cosa ha de passar, passarà, inevitablement.

viernes, 2 de abril de 2010

LA COVETA EN EL SOFÀ


On estarà? S'haurà ficat baix del llit? No, no potser, el llit resta sobre terra ferma, no hi ha somier. Estarà dalt d'alguna estanteria, com figureta egípcia? S'haurà ficat dins d'algún armari? No crec, a no ser q ara sàpiga com obrir i tancar portes. Qui anava a pensar q tenia una coveta dins del sofà. SI! Dins del sofa! I quan l'amença canina ha desaparegut, emergeix com un sol pel-roig, amaneguent per sota els coixins. Quan més en cap a caiguda semblava estar, encara q semble un tonteria, a mitat d'ecriure un mail anunciant la seua desaparició, pensant, trankila, alguna gateta, és la primavera. I ara no para de mirar per sobre el meu muscle per la mala nit q ha passat, per l'estrés q ell creu innecesari haver passat. Per haver-li dut a Foska i no haver-los presentat com calia. Però de vegades, amb els animals, cal començar varies vegades. Qui sap? Potser acaben siguent molt bons amics.

Hui ha ixit un dia de merda. Va ser de les primeres coses que em va dir. I per més q qualsevol persona mirara i mirara per la finestra, el sol ben alt, el cel blau. Tot té una explicació quan t'agraden aquestos cels blancs i encegadors q no saps q fer, si ficar-te o llevar-te les ulleres de sol. Així q vam tenir que tancar-se a casa, a la coveta, per a q el cel es prenguera foc i ens deixara el sol estar. Perque cada dia és una benvinguda i un comiat. I cada vegada q em trobe amb ell, l'he de sentir com si no l'anara a vore mai més. Perque eixe va ser el tracte q em vaig fer a mi mateixa fa molt de temps. El tracte que he traicionat massa vegades ja.
Per tant, ni caure en l'embruix d'un, ni en la suau pell de l'altra, ni en les carícies i rises del q més lluny està. Ara tinc coses més importants, com aconseguir la perfecta convivència d'una gossa i d'un gat.