La tornada als origens

Ni la meua tampoc. Encara q siga el meu color favorit. Per què al rosa sempre li hem donat eixe significat positiu? Com q quan la vida és color rosa tot és bonic i meravellós. Doncs el rosa és un des colors q més negre duu crec, a part del roig. Bé, no vaig a ficar-me a parlar de coses q no sé, perque tampoc estic segura que açò siga veritat. Però be. Sembla que aquest és un missatge final. He passat una etapa de la meua vida. I ara pareix q comença una nova en la que el fet més característic és la tornada als origens.
Així doncs done per concluit aquest blog. Perque ja el tinc avorrit i feia molt de temps q no escrivia i perque jo sóc així.
N'obriré un altre de totes formes, no s'aneu a lliurar de mí, per si vos interesa:
http://vidanorosa.blogspot.com/
Gràcies per seguir-me i gràcies per no jutjar-me. Espere continuar vegent-vos.

Açò és una merda

M'alce. Obric el mail: "Oportunidad de trabajo increíble" " Trabaja desde casa. Interesantes comisiones (imprescindible teléfono fijo)"" Imprescindible buena presencia" " Imprescindible (tropecientos) años de experiencia". Tanque el mail. Obric el fuckbook. Copia y pega esto en tu muro..., Spainiscrazy, fashion world, etc... Me'n vaig a baixar a la gossa. Passetge pel poble com si fora un prota de Los lunes al sol. El tema de converssa del dia: No hi ha feina, la mala gestió de ZP. Una iaia em mira de dalt a baix despectivament. No em mires així filla de... este pais ja estava fet una merda quan jo em vaig fer gran, no ho he provocat jo. La mire de dalt a baix, més despectivament encara. Maleducada, segur q li se passa pel cap a eixa dona. Bé, a mi se'm ha passat pel cap el mateix. Torne a casa, més cremada encara. La gossa feliç de la vida. Obric la retalia de pàgines de recerca de treball: Laboris, Trabajar, Curran tes, Infojobs, Adecco, Randstad, etc. El mateix: " Oportunidad de trabajo increíble" , bla, bla, bla... " Se necesitan teleoperadoras" (I una merda, el curro és de "comercial puerta fría" pero a ningú li dóna la puta gana currar d'això i t'enganyen, s'aprofiten, et cremen). Estic fins la punta la figa (ahí on està el clítoris) de fer el mateix tots el dies, d'alçar-me i tindre la mateixa rutina sense benefici. I busque qui té la culpa. Igual q la busquen tots els q tenen feina, tots els q em miren pel carrer despectivament com si la culpa de tot açò fóra nostra, quan nosaltres no havíem nascut encara quan va començar a gestionar-se mal Espanya. Xikets, q açò ve de fa molt llarg, q no se'n ha anat a fer la ma en 4 dies. Q l'Spanish style està claríssim: Corrupció, "enxufes" i favoritismes. Q quan més gran tingues el forat del cul més coses caben (un cotxe, una casa, i un apartament en Marina d'Or, viatges a Perú i a Cuba i dos o tres xikets per a q de majors tingam algú q ens pague les pensions). Açòés una merda.

Fa temps...

Fa temps q no em faig un autorretrat. Fa temps q no escric. Fa temps q tinc el cap plé de tu i de la teua risa. Fa temps q has plenat tot el temps de la meua vida. Fa un temps q, de cop, la vesprada ens sorprén follant al sofà. Fa temps q em sorprenc cada vegada q em parles. Fa temps q et conec i fa poc q estic coneguen-te. I ja no tinc por de caure en tòpics perque és veritat q la teua pell em fica els pels de punta i q quan em fiques una ma en l'esquena tots els problemes del meu món s'han acabat. És veritat q puc parlar amb tu sense por. I q em deixes en silenci quan ho necesite. És veritat q si durant eixe silenci m'abraces i em fas una carícia em dóna completament igual per què estava cabrejada i confusa. I així, quan tot perd importància i sols estem tu i jo, és més fàcil parlar i enamorar-se de nou. Fa temps q no estic sola dins del me xicotet món interior. I no sabia q em podia agradar tant.

Huí tinc por. Tinc por de viure. La majoria de gent té pànic a morir. Jo en tinc de viure. Però mentre tu estigues al meu costat estic trankila. Perque cada vegada q se’m fica la pell de galllina quan em beses i em toques em recordes per què mereix la pena viure. Perque encara q no m'entengues intentes traure'm un somriure. Perseverant sempre, sense frustrar-te per no poder aconseguir-ho en algún moment. I, al final, sempre ho aconseguixes.

Jo et puc fer oblidar el que vullgues... mentre sent el teu alé suaument en la meua orella. La teua respiració em recorda la glòria dels somnis més humits que he tingut en la meua vida. I cada dia q passa estic més unida a tu. Ja no puc evitar voler-te. I cada vegada em resulta més difícil desfer-me d'eixes sensacions que em travessen com un raig quan de cop et mire i pense què passaria si te'n anares. I desapareixes del meu costat. Se'm para el cor. Tanque els ulls, els obric i tornes a estar ahí, no te'n has anat, ha sigut un segón de malson. Cada vegada q obris els ulls i em mires em recorre un escalfred de plaer fins la part més profunda que pots trobar entre les meues cames. Em resta amb estar amb tu, tot el dia, cada segón. Em dóna igual tota la gent. I al mateix temps em sent més prop de tots,més feliç en tots. Tinc ganes d'abraçar a la gent, d'acariciar a la gent, de sentir-me prop de la gent. Fas com si no m'escoltares, te'n vas per les rames quan t'estic contant alguna cosa, m'interromps... et mataria quan fas això. Però al poc temps, quan tens l'oportunitat, em demostres que m'has estat escoltant. Em continues sorprenent. Encara que no sàpiga el menjar que més t'agrada, o el record més bonic que tens, o el més dolent, encara que no sàpiga mil coses de tu que la resta de loa gent considera importants. Són nimietats comparat amb saber el que sé de tu i el que tu saps de mi, que és tan profund que resulta inexplicable. És com si, per fi, algú havera trobat la manera d'aplegar a aquell abisme oscur on restaven els trossos de mirall de les meues ales trencades. Com si una ma havera travessat l'oscuritat més absoluta, apareguent de cop davant dels meus ulls, oberta. I uns ulls que parlen més que qualsevol boca i lligen sense llegir m'han fet ixir d'ahí i vore el món saturat de llum, cegador al principi, adorable, dolcíssim món ple d'espectatives i projectes. I,el més important, amb força i amb una esquena on recolzar-se per dur-ho tot a bon terme. Et vull tant...

Et trobe a faltar

Et trobe a faltar. Em beuré les hores. Exactament 1 dia falta ja. I hui m'he enterat q 1+1 poden ser 2 o 10. I estic com una xiketa xikoteta, q ja feia tant de temps q no tenia les ansies d'aprendre q tinc ara. Perque el que és escriure, ja no sé, no em puc concentrar, però bé, ja falta menys perque torne l'inspiració. És q sols de pensar-ho...

Eres com una droga

8 dies
Tinc síndrome d'abstinència.
Tinc "mono" de tú.
Em pegue de cabotades contra les parets.
M'arranque la pell a tires.
Vull q estigues ací ja.
Vull escoltar la teua veu i els teus silencis.
Vull existir al teu costat.
Perque em tens enganxada.
Perque t'has convertit en la meua droga.
I tem q eres una droga dura, difícil de passar sense ella, difícil desenganxar-se d'ella.
Però em dóna igual, mentre estigues al meu costat.
Em dóna igual perque d'ací 8 dies estarem aplegant ací, al teu llit, q ja és meu també.
I eixe serà el cau on ens amagarem, veritat q si, amor?