martes, 20 de julio de 2010


Jo et puc fer oblidar el que vullgues... mentre sent el teu alé suaument en la meua orella. La teua respiració em recorda la glòria dels somnis més humits que he tingut en la meua vida. I cada dia q passa estic més unida a tu. Ja no puc evitar voler-te. I cada vegada em resulta més difícil desfer-me d'eixes sensacions que em travessen com un raig quan de cop et mire i pense què passaria si te'n anares. I desapareixes del meu costat. Se'm para el cor. Tanque els ulls, els obric i tornes a estar ahí, no te'n has anat, ha sigut un segón de malson. Cada vegada q obris els ulls i em mires em recorre un escalfred de plaer fins la part més profunda que pots trobar entre les meues cames. Em resta amb estar amb tu, tot el dia, cada segón. Em dóna igual tota la gent. I al mateix temps em sent més prop de tots,més feliç en tots. Tinc ganes d'abraçar a la gent, d'acariciar a la gent, de sentir-me prop de la gent. Fas com si no m'escoltares, te'n vas per les rames quan t'estic contant alguna cosa, m'interromps... et mataria quan fas això. Però al poc temps, quan tens l'oportunitat, em demostres que m'has estat escoltant. Em continues sorprenent. Encara que no sàpiga el menjar que més t'agrada, o el record més bonic que tens, o el més dolent, encara que no sàpiga mil coses de tu que la resta de loa gent considera importants. Són nimietats comparat amb saber el que sé de tu i el que tu saps de mi, que és tan profund que resulta inexplicable. És com si, per fi, algú havera trobat la manera d'aplegar a aquell abisme oscur on restaven els trossos de mirall de les meues ales trencades. Com si una ma havera travessat l'oscuritat més absoluta, apareguent de cop davant dels meus ulls, oberta. I uns ulls que parlen més que qualsevol boca i lligen sense llegir m'han fet ixir d'ahí i vore el món saturat de llum, cegador al principi, adorable, dolcíssim món ple d'espectatives i projectes. I,el més important, amb força i amb una esquena on recolzar-se per dur-ho tot a bon terme. Et vull tant...