Petit mort

He tingut un somni. Un somni molt dolent, molt dolent. Un somni molt humit, molt humit. Amb molt de plaer, molt de plaer. I dolor. Un somni realitzador i vergonyós. Una dicotomia constant. Un somni on els sentiments contradictoris n o paraven de sorfir fent que el plaer fora més desesperant que mai. Jo volia fugir i al mateix temps fer que et quedares clavat en mi per a sempre. Un somni on el remordiment i el plaer es fonen dins de mi com un líquid enganxós que ho cobreix tot fins que la mirada es torna difusa, nuolosa, i una xicoteta mort obri els braços per a rebre'm. I allí tornes a estar tu, tot envoltat de felicitat i tristesa, però també de plaer i dolor. Feia temps que no tenia un somni així i encara note les palpitacions d'ell dins de mi. Em limitaré a seguir somiant i apanyar-me-les soles.

Potser que perda l'alé

Sé que no es pot tornar enrrere, que la vida sols va marxa avant. I faria tantes coses que no he fet. Perque algunes d'elles si les fera ara no podria soportar el pes de l'arrepentiment. I jo sempre he dit que no s'ha d'arrepentir ú de res del que faja. Però podria tornar arrere, a aquella nit? Podria tornar a aquell banquet mal acomodat amb coixins plans com un paper? Podria tornar a dir les paraules que vaig dir? Podria fer el que tindria que haver fet? De vegades apleguem tan tard als moments, se'n adonem tan tard que el que podria haver passat ens podria haver fet triar un altre camí, no millor ni pitjor, un altre camí. I aquesta vesprada m'he trobat caminant pel carrer i recordant records que creia oblidats, recordant com vaig deixar de beure tant perque de vegades no sabia el que em feia i mai m'ha agradat el Hyde que surt quan jo mateixa m'amague per que ningú em veja. Queden tantes coses al record, tantes coses que surten ara les males putes desgraciaes. I tant com m'agradaria poder viatjar a una realitat paral.lela o al menys vore per un foradet el que podria haver passat. Potser havera sigut pitjor, potser no s'haverem tornat a vore mai. Potser tanta cosa potser. Potser que perga l'alé mentre escric aquestes paraules.

HUI M'HE ALÇAT MOLT DONA

Com que està tot el món obsesionat amb l'any 10, he decidit investigar un poc per vore tot el que va passar a 1910, per exemple, per si eixe és el deu de la dita, i he descobert una cosa q m'ha fet recorrer un escalfred d'orgull per l'esquena:

23 de marzo de 1910: las feministas canarias presentan su candidatura para las elecciones, aún sabiendo que no serán elegidas, como un acto de denuncia hacia la exclusión política a la que se ven sometidas las mujeres.

I és que sembla que aquestos fets els hagen eliminat de la història, com si no havera sigut important la lluita que va protagonitzar la dona en tot el món per a aconseguir ser mig escoltada, sols mig o un quartet en alguns casos.
Jo recorde a l'escola que els profesors d'història, incluides les dones, em deixaren caure quan en algún país s'aprovava el sufragi femení, però ningún, ni un sol d'ells, em va dir mai com havien sigut les lluites que es van tindre que produir en alguns llocs per a que a la dona li se fera un micoteta de cas, una micoteta soles, perque el que si que és veritat és que la majoria dels llocs on s'aprovava el sufragi femení, el que anava a votar per part dels dos era l'home, així q estàvem igual.
Em dóna moltíssima ràbia, sent dona, que històricament sols ens conten le lluites dels homes, les guerres dels homes, les revolucions dels homes, inclús les xicotetes revoltes d'homes. Açò alimenta la conciència social de que la dona no està feta per a lluitar. Doncs si que està feta, si que ho està, si que lluita, si que fa revoltes, si que fa revolucions, si que té veu, i sap ficar-se en peu, i mereixen un gran lloc als llibres d'història, les més rebels i bèsties com les angleses amb Emmeline Pankhurst, i les més tranquiles i pacífiques com Clara Campoamor a Espanya (encara que a mi sempre em resulte estrany que una lluita així es realitze de forma silenciosa i tranquila, quan en política es fa alguna cosa bé o que de cara al públic sembla bé, desconfie, és una mascarada segur).
Crec que les adol.lescents deurien coneixer açò, deurien ser educades igualitàriament, sabent que no sols són els homes els protagonistes de la història. que també hi ha pintores, escriptores (i no sols Santa Teresa de Jesús) i segurament exitien escultores i músiques que mai es coneixeràn perque mai se'ls ha donat una veu i s'oblidaràn per sempre, com sempre ha passat amb les dones.

Necesite una emoció. Avui venen els Reis i jo crec que em farien un favor si em portaren una emoció. És un d'eixos dies que recorde tot el que solia emocionar-me. No sé, i també estic melancòlica, he començat l'any sense lobjecte que més m'havia fet emocionar-me: la meua càmera. L'ull a travé del qual podia vore el món d'una forma diferent i privada. No sé sis erà per això o per què a banda d'arrugues quan et fas major et vas llevant emocions. Descobreixes els secrets de les coses i si ets un poc espavilat, descobreixes com funcionen les persones, i és una gran desil.usió trobar la facilitat en casi la major part d'elles. És deesperant i avorrit. Aquest any he pensat moltes vegades en pegar a fugir, de veritat, en agafar-ho tot i pegar a fugir ben llunt perque em sembla que se m'acaba el temps, que la vida se'm queda curta, que porte massa temps al mateix lloc. Però no he pogut fer-ho. Així i tot em sembla que no ho he fet del tot mal quedant-me amb el meu xicotet mon conegut i reafirmant-lo. Dec començar a moure'm ja, és necessari que em moga ja, perque si aquest any se m'ocorre pegar a fugir no ho deixaré en ocurrència, tindre que anar-me'n perque ja serà massa l'insistència com per a no fer-li cas.