viernes, 27 de noviembre de 2009

Foska


Paciència amb mi infinita, amor amb mi infinit. Encara no m'ha pogut decpcionar amb cap cosa. Encara recorde cuan va començar a caminar, quan va lladrar per primera vegada. Em plena el cor cada vegada que recolza el cap sobre la meua cama o quan surt a la porta a rebre'm. És meravellós el sentiment que desperta el que sempre estiga disposada a jugar amb tu o a acompanyar-te fins el fi del món. No puc parar de riure'm de com pega voltes sobre el sofa mentre dorm, encara que ho haja fet sempre. Sols amb mirar-la als ulls ja estic bé i no crec que m'avorrisca mai de mirar-la als ulls, és simplement fantàstic que els nostres camins es creuaren fa quatre anys, que donara la casualitat, a més, que nasquera el mateix dia que jo, que siga tan blanca i tinga un cor tan pur.
Tot i que li vaig ficar Foska, ella mateixa no ha deixa't mai que el seu nom signifique el que és ella.

viernes, 6 de noviembre de 2009

Poc a poc


No sé com et puc trobar tant a faltar.
Uns dies poden ser molt de temps. I creia que ho estava superant, poc a poc. Però no, sempre he sigut un poc somiadora. I sempre m'han fet molta gràcia els romàntics, els que creuen que l'amor és per a sempre, els que pensen que el camí de la persona indicada es creuarà amb el seu, perque així és com funciona el destí...
I què passa quan no hi ha una sola? Qué passa quan tot el que vols donar no ho vols fer a una persona sola? No és normal això? Ho pregunte perque sempre he tingut eixe dubte. Sóc jo la rara? És necesari passar tota la vida amb algú?, és veritat que existeix l'amor etern o l'amor fins la mort o tota eixa idea romàntica de l'amor?
L'amor no existeix. Enamorar-se d'algú és finit. Les persones ens ensenyen moltes coses, però aplega un punt en que un es queda on està perque se sent comode i l'altre pot ser vol continuar més endavant. És per això que l'amor fa mal? Si vegérem que realment no hi ha sols dos persones en el món si no mil milions, no ens doldria menys qualsevol final? No importa l'edat, no importa el lloc, sempre hi ha mil persones al teu voltant. Però no, ens empenyem en crear grups reduits de persones perque creguem que així som més forts.
I tindre la valentia i el coratge per anar-te'n no és gens fàcil. Creure que hi ha una persona que en aquest moment t'aporta més que amb qui estàs ara està mal? Creure que pots reventar-li la vida a algú és molt perillós, fa mal sols pensar-ho.
Preferixc estar fent-me jo mal que fer-li'l a un altre. M'he queda't estancada ací i m'estic podrint poc a poc.
Però me'n sortiré, me'n aniré. Cada cop queda menys. Poc a poc, aniré fugint-me'n, poc a poc.

miércoles, 4 de noviembre de 2009

Els nebots de la meua veïna


Avuí comence aquest blog perque tinc la necesitat de soltar energia per algún lloc. I sempre m'ha resultat molt fàcil evadir-me escrivint. Els nebots de la meua veïna són huí a sa casa i són xiquets maleducats i engorrosos com estàn resultant ser quasi tots els xiquets d'avuí en dia. No sé qui em deia l'altre dia que deuria haver un manual o una assignatura a l'escola que fora per ensenyar-nos a ser pares. A molts els faria falta. Sobre tot a aquells pares o tietes o qui siga, que estàn toooooot el dia amb els xiquets i sols els fan cas quan criden, es barallen o ploren. No ho dic pels que no tenen temps o treballen massa, eixos ja tenen prou en sobreviure. Però aquestes dos "melgues" que estàn fent-se el cafenet mentre parlen de gent que sols elles coneixen (males putes les parets que són de rejola del 4) podrien fixar-se un poc més en els xiquets en compte de cridar-los.....Ah, no vull seguir parlant d'açò, és tan frustrant, m'agradaria tantíssim poder dir-lo-s'ho a la cara. Tinc tantes ganes de cridar jo també i de dir-li que el nom del seu nebot és ALEJANDRO I NO "MALO".
Cada vegada tinc més clar que no vull tindre xiquets, seré poreguita o el que vullgueu, però no vull passar per ahí i admire moltíssim als que ho intenten i no moren en l'intent.